desenvolupament territorial

1. El desenvolupament sostenible com a espai de trobada

L’Agenda 21 de la cultura és un document internacional aprovat a Barcelona l’any 2004, a partir del treball conjunt de governs locals, activistes i altres agents per promoure polítiques culturals locals compromeses amb el desenvolupament sostenible.[i] Entre d’altres principis, destaca les analogies existents entre les qüestions culturals i ecològiques, entenent que la cultura i el medi ambient són béns comuns de la humanitat, que requereixen una atenció especial en el context de la globalització.

  
L’editorial de Jean-Pierre Saez situa la cultura en un moment de transició que no es presenta com una ruptura clara sinó com una acumulació de tensions no resoltes. El context polític francès actual, marcat per un canvi de govern i per una reforma territorial en curs, actua com a escenari on aquestes tensions es fan visibles. La cultura hi apareix com un camp especialment revelador: es demana transformació, però no hi ha acord sobre què s’ha de transformar ni sobre quins equilibris s’han de preservar.
  

  
Actualment, el concepte de smart city s'ha convertir en una de les grans promeses de la transformació urbana. Sensors, dades massives, internet de les coses i automatització apareixien com les eines capaces de fer més eficients els serveis públics i millorar la gestió de les ciutats. El text de Jenée Iyer, introdueix una pregunta que sovint queda fora d’aquests debats: quin paper hi tenen les arts i la cultura?

Los museos y ferias de ciencia tienen claros efectos positivos a largo plazo, tanto en sus visitantes como en las ciudades en las que se ubican. Esta es la principal conclusión de un estudio realizado en 6 ciudades españolas en el que se han analizado 9 iniciativas de cultura científica (museos de ciencia, planetarios, ferias de ciencia, etc.), y cuya lectura recomendamos mientras nos preparamos para Interacció 17. La investigación ha sido dirigida por Gema Revuelta, directora del Centro de Estudios de Ciencia, Comunicación y Sociedad de la Universidad Pompeu Fabra (CCS-UPF) y en ella han participado Núria Saladié, Mari Carmen Cebrián y Héctor Rodríguez, colaboradores de dicho centro. El estudio ha recibido la financiación de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología – Ministerio de Economía y Competitividad.

Fernando Barbella

Des de fa uns anys el creatiu argentí Fernando Barbella reflexiona sobre com seran les ciutats d’un futur proper a través dels senyals que hi trobem per tot arreu. Al seu blog «Signs From The Near Future» reinventa el contingut d’aquestes senyals des d’una vessant divertida, però que ens fa repensar sobre els llocs que hi habitem i en què podrien convertir-se.

Óscar Abril Ascaso és llicenciat en Història de l’Art. En la seva trajectòria professional ha produït i gestionat projectes culturals en els àmbits de les arts visuals, els nous mitjans tecnològics, l’art sonor o el pensament contemporani. Actualment és director d’Innovació, Coneixement i Arts Visuals a l’Ajuntament de Barcelona, el departament que impulsa la ciència ciutadana a la ciutat.

  
Durant dècades, la universitat ha organitzat el coneixement separant humanitats i ciències. Avui, aquesta divisió és cada cop menys operativa. La qüestió no és si cal connectar-les, sinó què implica fer-ho.
  

  
Les ciutats competeixen per atraure talent, innovació i empreses tecnològiques. Sovint ho fan apel·lant a la creativitat, la cultura i la presència d'artistes. Aquest informe analitza què passa quan aquests discursos es converteixen en polítiques urbanes. La conclusió és contundent: els artistes són freqüentment utilitzats com a factor d'atracció territorial, però rarament són els beneficiaris dels processos que contribueixen a desencadenar.

  
Llegida avui, l'article funciona com a símptoma d’un moment en què la cultura comença a intervenir en l’urbanisme no només com a contingut, sinó com a forma d’activació del territori. (n. de l'e., 2026)
  

Els espais urbans en desús han estat durant anys un problema a resoldre. Aquesta publicació proposa una altra lectura: convertir-los en oportunitats temporals d’activació cultural i social.
  

  
    
Aquest text de Jordi Permanyer resulta especialment interessant perquè no posa el focus en les biblioteques com a equipaments culturals, sinó en l’arquitectura institucional que les fa possibles. Escrit des de l’experiència d’algú que va participar directament en la construcció de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, l’article ofereix una lectura del Sistema de Lectura Pública de Catalunya des de la perspectiva de la governança, la cooperació interadministrativa i el finançament.