cultura digital

Transformacions de la cultura en l’entorn digital. Criteri Inclou articles sobre digitalització cultural, plataformes, tecnologies digitals i noves formes de producció cultural.

Cartografies culturals: del mapa com a inventari al mapa com a acció


  
L’article de Santi Martínez Illa i Roser Mendoza Hernández proposa una lectura àmplia de les cartografies culturals en un moment en què les tecnologies digitals transformen profundament la manera de produir, representar i utilitzar la informació cultural. El punt de partida és clar: la cartografia cultural neix vinculada a la necessitat de sistematitzar el coneixement sobre els recursos culturals d’un territori, especialment a partir dels anys noranta, amb l’elaboració d’atles i mapes que funcionaven com a “fotografies fixes” d’una realitat complexa i canviant.
  

La cultura en xarxa com a nou marc d’acció pública


  
L’informe Creación en red y redes culturales s’inscriu en un moment de transició en què les polítiques culturals comencen a reconèixer que els seus instruments clàssics, subvencions sectorials, infraestructures, programes tancats, ja no són suficients per explicar ni sostenir l’entorn creatiu. El text parteix d’una constatació clara: la cultura es produeix cada vegada més en xarxa, a través de relacions flexibles, col·laboratives i sovint informals, mentre que les estructures públiques continuen operant amb lògiques jeràrquiques i estables. Aquesta desalineació no és només operativa, sinó conceptual, perquè obliga a repensar què vol dir “donar suport” a la creació.
  

ICIPèdia, sis anys d’investigació i innovació en l’àmbit cultural

Fa poc més d’un lustre, els museus no tenien presència a les xarxes socials, ni existien estratègies digitals integrades. La discussió al voltant de la propietat intel·lectual en la societat de la informació i el coneixement era encara incipient, i conceptes com “procomú” i “cocreació” es tractaven amb indiferència. Tot i això, la irrupció de les tecnologies digitals col·laboratives anunciava un sisme en la manera de concebre, produir i distribuir els béns culturals, en les metodologies de treball, en la mutació de gèneres i formats i en els estils de programació.

En aquest context (2006), neix I+C+i. Investigació i innovació en l’àmbit cultural, un cicle inspirat en una pregunta incòmoda: Per què les institucions culturals no han incorporat departament d’I+D, tal i com és habitual en el món científic i empresarial?

Si fem una vertebració en perspectiva de totes les sessions, obtenim un mapa conceptual que pot ser útil per a comprendre la situació en què estem immersos. Les institucions culturals es troben davant nous reptes i prioritats en mig d’una crisi multifactorial que requereix nous sistemes operatius que permetin aprofitar millor els processos d’investigació que alimenten els diversos projectes. Sorgeix una nova cultura en xarxa que modifica la noció tradicional de públic com un ens passiu, i situa la col·laboració i la participació com a eixos de treball. Es comença a qüestionar el rol dels agents culturals tradicionals (escoles, universitats, biblioteques, museus, etc.) per donar pas a una estructura de xarxes distribuïdes en la que cada individu es converteix en un node capaç d’emetre, rebre i distribuir informació i coneixement. Es revaloritza la figura de l’amateur, el contribuïdor i el bricoleur. L’esperit 2.0 impregna progressivament el cos institucional, transformant els processos interns i la relació amb el públic, que pot anar de la interacció a la cocreació.

Jugar també és comunicar: els videojocs com a fenomen social i cultural


  
Durant molt de temps, els videojocs van ser considerats principalment una forma d’entreteniment vinculada a adolescents i aficionats a la tecnologia. El número 62 de la revista Hermès, dirigit per Dominique Wolton, proposa una mirada molt més àmplia: entendre els videojocs com un objecte cultural, econòmic, tecnològic i, sobretot, comunicatiu.

Com deu ser el dia a dia dels habitants de la terra?



Un retrat coral del planeta filmat en un sol dia que converteix milers de persones anònimes en protagonistes d’un experiment cinematogràfic global.
  

Un cor sense escenari: quan la xarxa esdevé espai de creació col·lectiva


  
El Virtual Choir d’Eric Whitacre exemplifica com Internet transforma la localització, l’organització i l’abast de les pràctiques artístiques contemporànies.
  

 

El Cor Virtual, concebut i dirigit per Eric Whitacre, constitueix una de les primeres experiències massives de creació coral distribuïda digitalment.

De digitalitzar continguts a repensar la cultura: claus de la cultura digital


  
El dossier monogràfic De la digitalització de la cultura a la cultura digital de Digithum analitza com les tecnologies digitals no només transformen suports i canals, sinó la pròpia lògica de producció i participació cultural.
  

Creativitat connectada: art, multitud i poder crític a l’era Web 2.0



  
Una lectura clau de Juan Martín Prada que examina com la cultura digital transforma la creació visual i redefineix els rols entre públic i productor.


Publicat a Estudios visuales (núm. 5, 2008), aquest assaig analitza els efectes socials, econòmics i polítics de la segona etapa d’internet i la seva incidència en les pràctiques artístiques.

Els quatre entorns del procomú: cartografia d’un debat imprescindible


  
Una lectura breu i incisiva d’Antonio Lafuente que ajuda a entendre per què la discussió sobre què pot ser apropiat i què ha de romandre compartit és avui central per a les polítiques culturals i del coneixement.


Publicat a Archipiélago: cuadernos de crítica de la cultura (núm. 77–78, 2007), aquest article ofereix una síntesi lúcida sobre la complexitat del concepte de procomú i sobre la necessitat d’obrir un debat social informat al voltant dels límits entre allò públic i allò privat.

Participació digital o treball invisible? Una lectura crítica de la cultura participativa



Un assaig que qüestiona el relat optimista sobre la participació en línia i analitza com les indústries culturals integren l’activitat dels usuaris dins els seus propis models de poder i producció.
  

El professor Mirko Tobias Schäfer, investigador de nous mitjans a Utrecht University, examina en aquest estudi el paper real dels usuaris dins l’ecosistema digital contemporani. El seu treball parteix d’una premissa clara. La participació tecnològica no constitueix necessàriament un procés emancipador.