participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Quan una política cultural es desplega de manera sostinguda en el temps, el seu interès no rau només en les xifres absolutes, sinó en la seva capacitat de consolidar una relació estable amb el sistema educatiu i el territori. Aquest informe del programa Anem al teatre permet llegir aquesta continuïtat en un moment concret i observar fins a quin punt l’objectiu de “crear públics” es tradueix en pràctiques efectives i recurrents.
L’any 2017, en un context marcat per l’aprovació de la Nova Agenda Urbana de les Nacions Unides i pels debats sobre el paper de les ciutats davant els grans reptes globals, Culture Action Europe publica aquest recull de reflexions sobre el futur de les polítiques culturals urbanes. El document resulta especialment revelador perquè anticipa moltes de les qüestions que ocupen el centre del debat cultural: la participació ciutadana, la governança compartida, els comuns, la inclusió, les xarxes de ciutats i la necessitat de situar la cultura dins de les estratègies de desenvolupament sostenible.
Actualment, el debat sobre els equipaments culturals comença a desplaçar-se des de l'arquitectura icònica i les polítiques de desenvolupament de públics cap a una pregunta més subtil: què fa que un equipament arribi a formar part de la vida quotidiana dels seus habitants?
Jugar sembla una activitat espontània, lliure i sense conseqüències. Les joguines, els jocs i els imaginaris que envolten els infants també transmeten, però, idees sobre què poden fer, com s’han de relacionar i quin lloc poden ocupar. El joc és, per tant, una pràctica cultural.
El passat 27 d’octubre de 2017, el Senat va autoritzar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució demanada pel govern espanyol d’acord el restabliment de l’ordre institucional a Catalunya a conseqüència de la celebració del referèndum de l ‘1 octubre i la declaració d’independència. Les mesures que es proposaven eren el retorn a la legalitat, la restauració de la normalitat i la convivència, la recuperació econòmica i la celebració d’unes eleccions autonòmiques.
El debat sobre el finançament de la cultura acostuma a situar-se entre dues opcions: suport públic o mercat. L’informe de la Comissió Europea sobre crowdfunding introdueix un tercer espai que no és només financer. El que hi apareix no és tant una nova font de recursos com una nova manera de vincular públics, projectes i institucions culturals.
Una història crítica de les arts de carrer a Catalunya que revela tensions entre creativitat, espai públic i política cultural
Aida Pallarès i Manuel Pérez publiquen amb Raig Verd El carrer és nostre, un llibre que parteix d’una idea central: les arts de carrer neixen per ser representades a l’espai públic i, per tant, constitueixen una acció sociopolítica directa orientada a connectar amb persones que no freqüenten els circuits escènics convencionals.
La participació cultural acostuma a ser presentada com un bé en si mateix. Les dades, però, obliguen a fer una lectura menys celebratòria i més estructural: qui participa, en quines condicions i amb quins efectes reals sobre el benestar? Aquest dossier posa xifres a una intuïció coneguda però poc assumida en la pràctica de les polítiques culturals: la cultura contribueix al benestar, però no ho fa de manera igualitària.
Els museus fa temps que declaren voler atraure el públic familiar. Programen activitats, adapten continguts i generen materials específics. Tot i això, la presència real de les famílies no respon a aquest esforç. Aquest estudi posa el focus en aquesta distància: no tant en què ofereixen els museus, sinó en com decideixen les famílies el seu temps d’oci i per què el museu continua sense formar part central d’aquest imaginari.
