participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Aquest article és especialment interessant perquè qüestiona una de les bases del discurs sobre les indústries culturals i creatives: fins a quin punt té sentit agrupar sota una mateixa categoria activitats culturals, professions creatives i sectors tecnològics molt diferents? Peter Campbell, Dave O’Brien i Mark Taylor confronten el rendiment econòmic atribuït a les indústries creatives britàniques amb les pràctiques culturals dels professionals que hi treballen.
La participació dels públics ocupa un lloc central en el discurs contemporani de les institucions culturals. Sota expressions com desenvolupament d’audiències, empoderament, cocreació o participació activa, però, conviuen pràctiques amb objectius i graus de poder molt diferents.
Un cop revisat el text de Jordi Borja manté una vigència notable perquè qüestiona una de les simplificacions més esteses al voltant de les ciutats creatives: la idea que la creativitat es pot planificar, programar o produir únicament a través d’infraestructures, equipaments o estratègies de màrqueting urbà. (n. de l'e., 2026)
Una reflexió que reivindica els videojocs com a part integral de la nostra cultura, amb capacitat per generar experiències significatives, relacions socials i aprenentatge crític.
“Indústries culturals”, a cinquanta cèntims la resposta. Un, dos, tres, responda otra vez: discogràfiques, editorials, estudis cinematogràfics, productores de teatre… els videojocs? És probable que una parella de concursants del mític programa de Televisió Espanyola no cités el darrer concepte.
L’article sobre el centre sociocultural Can Batlló analitza una experiència singular de gestió comunitària sorgida en un antic espai industrial de Barcelona. El text estudia com un moviment veïnal va aconseguir transformar una reivindicació urbana històrica en un projecte cultural i social autogestionat, convertint Can Batlló en un cas rellevant per entendre noves formes de producció cultural i governança urbana.
Rellegit avui, El arte de la mediación continua sent valuós perquè no tracta la mediació com una tècnica. La tracta com una disputa sobre el funcionament mateix de les institucions culturals i sobre les condicions polítiques que defineixen què pot ser reconegut com a art. (n. de l'e., 2026)
Durant molt de temps, la mediació cultural es va explicar com un mecanisme de connexió entre l’obra i el públic. Una funció intermèdia destinada a facilitar la comprensió de l’art i ampliar-ne l’accés. Però aquesta definició aparentment neutra amaga una qüestió molt més decisiva: qui controla les condicions a partir de les quals una obra adquireix sentit i legitimitat pública?
Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.
La filosofia acostuma a aparèixer en els debats educatius com una matèria més del currículum. Matthew Lipman proposa una mirada diferent: convertir-la en una manera d’aprendre. El seu treball situa el pensament crític, creatiu i curós al centre del procés educatiu i defensa que educar no consisteix només a transmetre coneixements, sinó també a formar ciutadans capaços de deliberar, argumentar i participar en la vida democràtica.
La Nova Agenda Europea per a la Cultura vol redefinir el paper de la cultura davant els reptes socials, econòmics i democràtics del continent. Més que una actualització de polítiques sectorials, el document proposareforçar els vincles entre cultura, educació, cohesió social, innovació i cooperació internacional. Una mirada que connecta directament amb una de les preguntes centrals d’Interacció’18: què passa si deixem de pensar la cultura com un àmbit especialitzat i la considerem una dimensió constitutiva de la vida col·lectiva?
L’article de Lluís Bonet i Emmanuel Négrier analitza el gir participatiu de les polítiques culturals contemporànies i mostra fins a quin punt la participació s’ha convertit en un concepte central però també ambigu dins el camp cultural. El text parteix d’una idea important: no existeix una única forma de participació cultural, perquè cada paradigma de política cultural produeix la seva pròpia manera d’entendre la relació entre institucions, creadors i ciutadania.
