participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
Sovint associem l’aprenentatge amb l’escola, els currículums i els sistemes d’avaluació. Tanmateix, una part significativa del que sabem, imaginem i compartim es construeix fora dels espais formals. Aprenem observant, participant, equivocant-nos, interpretant el món i, sobretot, relacionant-nos amb els altres.
Aquest article és especialment interessant perquè no presenta l’art únicament com una activitat beneficiosa per a la salut, sinó que planteja una qüestió més estructural: què passa si els artistes s’incorporen com a professionals als equips de salut comunitària?
El teatre és un camí d’aprenentatges des de l'antiguitat clàssica, gràcies a l’impacte de la catarsi. És així com els drames que articulaven els actors ajudaven a purificar i encarar els propis dels espectadors. La tragèdia, com va definir Aristòtil és la "representació d'una acció memorable i perfecta, de magnitud competent, recitant cadascuna de les parts, per si separadament; i que no per manera de narració sinó movent la compassió i el terror, disposa a la moderació d'aquestes passions "
Lectura prèvia per a Interacció 2018 – Sobre la humanitat dels humans
L'educació acostuma a associar-se a escoles, instituts i universitats. La cultura, en canvi, es vincula a biblioteques, museus, teatres o centres culturals. Aquesta separació sembla tan natural que sovint oblidem que és relativament recent i que condiciona profundament la manera com entenem l'aprenentatge.
Una llista de cançons per al cap de setmana pot semblar menor. Però també diu molt de com es construeix comunitat i relació des d’un projecte cultural.
S’acaba el cicle dels “Divendres d’Interacció” del curs 2017-2018. Durant mesos, cada setmana s’ha compartit una cançó a xarxes amb un gest senzill: acompanyar l’entrada al cap de setmana amb música.
Una mirada lúcida sobre què significa visitar un museu avui i per què la “visita” continua essent una pràctica vital —no només turística— en el teixit cultural català.
Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital.
Un martell és una eina. Serveix per clavar un clau, i en aquest gest s’esgota gairebé tota la seva funció. Podem forçar-ne l’ús, com qui intenta obrir una nou i acaba esclafant-ne el contingut, però no deixa de ser una desviació. El mateix passa amb el ribot o amb unes tisores. Són instruments definits per la seva utilitat concreta.
Aquest article és especialment interessant perquè qüestiona una de les bases del discurs sobre les indústries culturals i creatives: fins a quin punt té sentit agrupar sota una mateixa categoria activitats culturals, professions creatives i sectors tecnològics molt diferents? Peter Campbell, Dave O’Brien i Mark Taylor confronten el rendiment econòmic atribuït a les indústries creatives britàniques amb les pràctiques culturals dels professionals que hi treballen.
La participació dels públics ocupa un lloc central en el discurs contemporani de les institucions culturals. Sota expressions com desenvolupament d’audiències, empoderament, cocreació o participació activa, però, conviuen pràctiques amb objectius i graus de poder molt diferents.
Un cop revisat el text de Jordi Borja manté una vigència notable perquè qüestiona una de les simplificacions més esteses al voltant de les ciutats creatives: la idea que la creativitat es pot planificar, programar o produir únicament a través d’infraestructures, equipaments o estratègies de màrqueting urbà. (n. de l'e., 2026)
