participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.
DEL PLURAL AL SINGULAR.
DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT
ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.
DEL PLURAL AL SINGULAR.
DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT
El territori com a font d’aprenentatge cultural
amb Itziar González
Una mirada crítica que reivindica els drets culturals com a marc normatiu i pràctic per a polítiques culturals que respectin la diversitat, la participació i la justícia cultural.
Interseccionalitat. Aquest és el concepte que ha donat una nova dimensió al feminisme. Ras i curt, el concepte encunyat per KimberléWilliams Crenshaw va aportar una nova sensibilitat als estudis feministes
<< Fer de les experiències històries: la memòria
La màgia de la traducció: una cultura comú >>
amb Perico Pastor, Salvador Saura, Alicia Gorina, Rita Marzoa
Fer de les experiències històries, il·lustracions, llibres o informació; i fer de les històries, il·lustracions, llibres o informació una experiència.
Sanna Marttila, Infrastructuring for Cultural Commons, 2018
L’accés obert al patrimoni cultural digital no depèn només de posar col·leccions a disposició del públic. La tesi doctoral de Sanna Marttila parteix d’una qüestió més ambiciosa: quines infraestructures, relacions i pràctiques fan possible que els recursos culturals compartits puguin ser utilitzats, enriquits i governats col·lectivament?
El text de Christian Ruby publicat el 2016 a Revue du MAUSS és una crítica profunda a una de les idees més arrelades de les polítiques culturals cactuals: la creença que l’experiència artística produeix emancipació gairebé de manera automàtica. Ruby qüestiona tant el discurs institucional que converteix l’art en eina directa de transformació política com les formes paternalistes de mediació cultural que continuen imaginant el públic com un subjecte a corregir, educar o conduir cap a una “bona recepció” de les obres.
Una mirada als principis i valors que orienten la cooperació cultural com a pràctica indispensable per articular accions més equitatives, democràtiques i rellevants en l’espai públic.
Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans.
Arribar. És aquí segur? Sembla que si. Acreditacions aquí ➡
Sóc a la llista, si... Si, si, mira sóc aquí. D'acord, gràcies.
Hola, com anem? Ep! Quant de temps! Tot bé, si.
Acreditació al coll, llibreta, bolígraf. A punt!
Lectura prèvia per a Interacció18 – Sobre la humanitat dels humans
Què vol dir educar? Transmetre coneixements? Preparar per a una professió? Adaptar-se a una societat determinada? Pier Paolo Pasolini va dedicar bona part de la seva obra a qüestionar aquestes certeses. Ho va fer des del cinema, la literatura, el periodisme i també des de l'escriptura epistolar.
La relació entre cultura i educació sovint es presenta com una suma de sectors que han de col·laborar. Les experiències més innovadores mostren una realitat més profunda: els reptes socials contemporanis obliguen a repensar qui decideix, qui participa i qui assumeix responsabilitats en la construcció dels espais comuns. La governança cultural esdevé així una qüestió educativa, i l'educació una pràctica de ciutadania cultural.
