participació cultural
Fa referència a les formes d’implicació activa de la ciutadania en la vida cultural. Inclou tant la participació en pràctiques culturals com la intervenció en processos de programació, gestió o presa de decisions culturals.
Aquesta etiqueta s’utilitza en articles que analitzen com les persones i les comunitats prenen part en la cultura, ja sigui com a públics actius, com a creadors o com a agents que intervenen en l’organització de l’activitat cultural.
Criteri editorial
Utilitzar aquesta etiqueta quan el focus del text és la implicació activa de les persones en la cultura. Quan l’article tracta sobretot les condicions d’entrada o les barreres per accedir a l’oferta cultural, és més adequat utilitzar accés a la cultura.
<< Fer de les experiències històries: la memòria
La màgia de la traducció: una cultura comú >>
amb Perico Pastor, Salvador Saura, Alicia Gorina, Rita Marzoa
Fer de les experiències històries, il·lustracions, llibres o informació; i fer de les històries, il·lustracions, llibres o informació una experiència.
El text de Christian Ruby publicat el 2016 a Revue du MAUSS és una crítica profunda a una de les idees més arrelades de les polítiques culturals cactuals: la creença que l’experiència artística produeix emancipació gairebé de manera automàtica. Ruby qüestiona tant el discurs institucional que converteix l’art en eina directa de transformació política com les formes paternalistes de mediació cultural que continuen imaginant el públic com un subjecte a corregir, educar o conduir cap a una “bona recepció” de les obres.
Una mirada als principis i valors que orienten la cooperació cultural com a pràctica indispensable per articular accions més equitatives, democràtiques i rellevants en l’espai públic.
Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans.
Arribar. És aquí segur? Sembla que si. Acreditacions aquí ➡
Sóc a la llista, si... Si, si, mira sóc aquí. D'acord, gràcies.
Hola, com anem? Ep! Quant de temps! Tot bé, si.
Acreditació al coll, llibreta, bolígraf. A punt!
Lectura prèvia per a Interacció18 – Sobre la humanitat dels humans
Què vol dir educar? Transmetre coneixements? Preparar per a una professió? Adaptar-se a una societat determinada? Pier Paolo Pasolini va dedicar bona part de la seva obra a qüestionar aquestes certeses. Ho va fer des del cinema, la literatura, el periodisme i també des de l'escriptura epistolar.
La relació entre cultura i educació sovint es presenta com una suma de sectors que han de col·laborar. Les experiències més innovadores mostren una realitat més profunda: els reptes socials contemporanis obliguen a repensar qui decideix, qui participa i qui assumeix responsabilitats en la construcció dels espais comuns. La governança cultural esdevé així una qüestió educativa, i l'educació una pràctica de ciutadania cultural.
Les institucions educatives van néixer en un món que valorava l'estabilitat, la continuïtat i la transmissió de coneixements consolidats. Avui, en canvi, bona part de les nostres experiències estan marcades per la velocitat dels canvis tecnològics, la fragilitat de les trajectòries laborals i la necessitat d'adaptar-nos constantment a contextos nous. En aquest escenari, la pregunta ja no és només què hem d'aprendre, sinó com podem continuar aprenent.
Article breu que utilitza l’òpera com a cas per qüestionar les barreres simbòliques i socials de l’alta cultura, destacant iniciatives que la desplacen cap a l’espai públic i quotidià per ampliar-ne els públics i desactivar-ne l’estigma elitista.
Les residències d'artistes i escriptors s'han convertit en una de les eines més esteses de les polítiques de suport a la creació contemporània. Tot i això, continuen essent un objecte poc estudiat des d'una perspectiva acadèmica. Aquest número monogràfic de Culture & Musées (2018), coordinat per Carole Bisenius-Penin, proposa un marc d'anàlisi que supera la idea de la residència com un simple espai de treball per entendre-la com un dispositiu on convergeixen creació, mediació cultural, desenvolupament territorial i polítiques públiques.
L’informe Cartografías arte+educación parteix d’una pregunta estructural: de què viuen realment els joves artistes a Espanya? La resposta que construeix el document és contundent. La precarietat sostinguda del sector cultural obliga molts creadors a combinar la pràctica artística amb feines educatives, sovint percebudes com una sortida secundària o com un fracàs respecte a l’ideal de l’artista professional.
