drets culturals

  
L’any 2017, en un context marcat per l’aprovació de la Nova Agenda Urbana de les Nacions Unides i pels debats sobre el paper de les ciutats davant els grans reptes globals, Culture Action Europe publica aquest recull de reflexions sobre el futur de les polítiques culturals urbanes. El document resulta especialment revelador perquè anticipa moltes de les qüestions que ocupen el centre del debat cultural: la participació ciutadana, la governança compartida, els comuns, la inclusió, les xarxes de ciutats i la necessitat de situar la cultura dins de les estratègies de desenvolupament sostenible.
  

  
Jugar sembla una activitat espontània, lliure i sense conseqüències. Les joguines, els jocs i els imaginaris que envolten els infants també transmeten, però, idees sobre què poden fer, com s’han de relacionar i quin lloc poden ocupar. El joc és, per tant, una pràctica cultural.

Una història crítica de les arts de carrer a Catalunya que revela tensions entre creativitat, espai públic i política cultural
  

Aida Pallarès i Manuel Pérez publiquen amb Raig Verd El carrer és nostre, un llibre que parteix d’una idea central: les arts de carrer neixen per ser representades a l’espai públic i, per tant, constitueixen una acció sociopolítica directa orientada a connectar amb persones que no freqüenten els circuits escènics convencionals.

  
Aquest text captura un moment en què la cultura entra amb força en l’agenda global del desenvolupament. L’informe de la Unesco proposa un marc ambiciós que connecta governança, drets i sostenibilitat a escala mundial. Rellegir-lo avui permet observar amb més distància el recorregut d’aquest horitzó: fins a quin punt ha orientat realment les polítiques culturals i fins a quin punt ha quedat com a marc compartit que no sempre es tradueix en pràctica. És en aquesta distància entre escala global i acció local on el text continua interpel·lant. (n. de l'e., 2026)
  

  
Una reflexió sobre com les polítiques culturals han d’incorporar objectius globals de diversitat, governança i sostenibilitat per afrontar els reptes del futur.
  

  
Crònica que desplaça la diversitat religiosa del registre de la convivència cap al terreny de la gestió pública, situant l’espai públic com a lloc de negociació de drets, reconeixement i conflicte, i interpel·lant directament les administracions sobre els seus instruments d’intervenció.(n. de l'e., 2026)
  
  
El 29 de novembre es van celebrar les Jornades RELIG 2017 centrades en espai públic i religió. Aquestes jornades, celebrades a l’Auditori de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC),  es vinculen amb la convocatòria d’Ajuts a projectes de recerca en l’àmbit de la diversitat religiosa gestionades per l’AGAUR i resoltes per la Direcció General d’Afers Religiosos (DGAR) de la Generalitat de Catalunya.

  
Parlar d’accés a la cultura sembla senzill. Tanmateix, darrere d’aquesta expressió s’amaguen preguntes complexes: qui participa realment en la vida cultural? Quins obstacles ho dificulten? Quin paper poden jugar les administracions públiques? L’informe Access to Culture in the European Union (Parlament Europeu, 2017) ofereix una panoràmica àmplia sobre aquestes qüestions i defensa que l’accés a la cultura és molt més que una qüestió d’oferta cultural: és una condició per a la inclusió social, la democràcia i l’exercici efectiu dels drets culturals.

Aquestes notes no són més que unes reflexions en veu alta preparades per encàrrec del Seminari de Cultura convocat per la Fundació Irla, presidida per Joan Manuel Tresserras, el 20 i 29 de juny de 2017

El cant glosat i el rap, són formes de cultura popular equiparables? Els conflictes entre la gestió dels usos tradicionals de muntanya en el marc dels espais naturals protegits, són de l’àmbit de la cultura popular? Podem entendre l’associacionisme com a instrument de l’acció cultural que, amb independència de la forma com s’articuli,  dóna veu a col·lectius diversos que participen en una cultura que no pot ser unívoca? A les portes de la XII legislatura em sembla pertinent obrir un debat sobre el marc legal i reglamentari en el qual es desenvolupen les polítiques públiques en matèria de cultura i defefinir nous escenaris participatius en la gestió pública de la cultura repensant els rols que corresponen a polítics, tècnics i ciutadania.

  
L’informe del CoNCA 2017 situa el debat cultural en un terreny menys visible però decisiu: el del finançament i la seva arquitectura. Més enllà de les xifres, el document interroga el model i posa en evidència les seves tensions encara no resoltes.
  

  
La gestió del patrimoni cultural durant molt de temps s’ha construït des d’una lògica vertical. Administracions, experts i institucions decidien què calia preservar, com s’havia de gestionar i quina relació havia de tenir la ciutadania amb aquest patrimoni. L’article La gobernanza participativa del patrimonio cultural, publicat el 2016 a l’Observatori Social de la Fundació ”la Caixa”, proposa un desplaçament important d’aquesta mirada: si el patrimoni és un bé comú, la seva governança no pot continuar funcionant exclusivament des de models jeràrquics i descendents.  
  

  
  
Es proposa com a lectura prèvia a Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió perquè planteja una pregunta que continua essent central en qualsevol política de democratització cultural: n’hi ha prou amb ampliar l’accés perquè una pràctica sigui realment inclusiva? A partir dels àmbits de la divulgació científica, els clubs de ciència i els makerspaces, Emily Dawson mostra que les desigualtats no desapareixen simplement obrint portes.