valor públic de la cultura

UNESCO education sector

Agafar les ulleres i la manta, apropar el balancí a la finestra i concentrar-se en la quietud de l’exterior. Fins quan durarà, això? Una pregunta que se sol formular sempre en futur. El futur, que tan aviat pot ser l’escenari dels nostres somnis com dels nostres pitjors malsons. L’anhelem a la vegada que el temem, i quan el present ens obliga a viure situacions adverses, imaginar els dies que vindran pot ser molt més angoixant del que ho seria en circumstàncies normals. Ara bé, tan sols amb una mica d’esforç i voluntat, els moments difícils poden convertir-se en grans oportunitats per aprendre, reflexionar, valorar i projectar.

El que preocupa als autors del document “Humanistic futures of learning. Perspectives from UNESCO Chairs and UNITWIN Networks” és el futur de l’educació. Volen canviar-lo d’arrel a tot el planeta, atenent a la diversitat i desigualtats que el caracteritzen. Certament, per aconseguir aquest propòsit cal alguna cosa més que esforç i voluntat. Cal estratègia, cal compromís, cal perseverança, calen evidències. Els més de 50 articles que composen aquest document justifiquen la urgent necessitat d’actuar avui per un demà millor. Tracten de ciència, tecnologia, filosofia, sostenibilitat i cultura; però, per damunt de tot, defensen l’enfocament humanístic que ha d’adquirir l’educació adreçada a les noves generacions.

Sopa de Wuhan | ASPO (Aislamiento Social Preventivo y Obligatorio) - Pablo Amadeo

Deixem el telèfon mòbil per un moment, apaguem la televisió amb les notícies 24h i les apps que barregen notícies de qualsevol punt del món amb imatges quotidianes de confinament. És hora també de llegir i reflexionar, de prendre's temps per pensar. Fem una pausa a l’ara i aquí, per mirar enrere i sobretot, endavant.
 

«Sopa de Wuhan» és el títol del llibre creat per ASPO (Aislamiento Social Preventivo y Obligatorio), una iniciativa editorial -on-line i gratuïta- de l'argentí Pablo Amadeo que aglutina una quinzena de pensadors i pensadores d'Alemanya, Itàlia, França, Espanya, EUA, Corea de Sud, Eslovènia, Bolívia, Uruguai i Xile. Els articles, que formen el llibre, s’han publicat el darrer mes en diversos mitjans, sobre la crisi sanitària, social i econòmica que està vivint el món. La publicació vol reflectir polèmiques i debats recents al voltant dels escenaris que s'obren amb la pandèmia del Coronavirus, les mirades sobre el present i les hipòtesis sobre el futur. Pensament d’avui, des del confinament.

  
L’article de Eleonora Belfiore s’inscriu en un moment en què el concepte de “valor cultural” ha esdevingut central en el debat sobre polítiques culturals i indústries creatives. El text parteix d’una constatació: durant més d’una dècada, aquest debat ha estat dominat per una lectura econòmica del valor, sovint reduïda a l’impacte en el creixement o a la contribució al PIB. Aquesta hegemonia no és només analítica, sinó també política: orienta decisions públiques, legitima determinades pràctiques i invisibilitza d’altres.
  

  
Rellegit avui, el text ajuda a entendre un canvi de fons en les polítiques culturals de la darrera dècada. La legitimitat dels equipaments ja no depèn només del que exhibeixen. Depèn també de la seva capacitat de sostenir relacions socials, produir contextos de participació i justificar el seu valor públic en societats cada vegada més desiguals i fragmentades.  (n. de l'e., 2026) 
  
  
La crisi econòmica de 2008 va obligar molts museus a redefinir les seves prioritats, però també va deixar al descobert fins a quin punt una part important del sistema cultural s’havia construït sobre una idea expansiva del creixement institucional.

La cultura no és només un reflex del món que ens envolta, sinó també una provocació, un desafiament a les nostres normes i ideals, i una plataforma per expressar, compartir i donar forma als nostres valors.
 

Així és com les ciutats membres del World Cities Culture Forum entenen la cultura, al temps que comparteixen el seu convenciment pel que fa al rol que pot jugar per lluitar contra l’emergència climàtica. La cultura pot ser provocadora del canvi climàtic. No té tota la responsabilitat, en efecte, però si que pot (i hauria) de desenvolupar un paper important al respecte. Per aquest motiu, el World Cities Culture Forum col·labora amb Julie’s Bicycle, una organització dedicada a l’acció cultural a favor del canvi climàtic i la sostenibilitat ambiental, i ha elaborat «Culture & Climate Change. 14 World Cities Tackling Climate Change Through Culture». Aquest informe comprèn les bones pràctiques de catorze ciutats membres del Fòrum i subratlla les iniciatives més creatives desenvolupades amb el propòsit de lluitar contra el canvi climàtic.

El volum col·lectiu coordinat per Félix Dupin-Meynard i Emmanuel Négrier aborda la participació com una noció central però profundament ambigua en les polítiques culturals europees contemporànies. Lluny de ser un concepte nou, la participació es presenta com una constant històrica que adquireix noves formes i significats en funció dels contextos socials i polítics. El que sí que és rellevant en el moment actual és la seva centralitat com a resposta a una crisi més àmplia de legitimitat de les democràcies i de les polítiques públiques.

  
La presentació del monogràfic de Revue Interventions économiques (2020) proposa un desplaçament significatiu dins del debat sobre cultura i desenvolupament territorial. En lloc de centrar-se en la cultura com a instrument d'atracció econòmica o de màrqueting urbà, defensa la cultura de proximitat com un recurs col·lectiu capaç de reforçar la participació ciutadana, la cohesió social i la capacitat d'acció de les comunitats locals. El número reuneix experiències que comparteixen aquesta mirada i, alhora, n'examinen les tensions i els límits.
  

  
La governança cultural acostuma a aparèixer com una qüestió tècnica, gairebé administrativa. Organigrames, consells assessors, gerències, estatuts o models jurídics semblen formar part d’un llenguatge allunyat del debat cultural. L’informe El patronato como mejora en la gobernanza de instituciones públicas culturales planteja justament el contrari: les formes de govern d’una institució cultural condicionen profundament la seva capacitat d’actuar, la seva autonomia, la seva relació amb la ciutadania i fins i tot la seva legitimitat pública.
  

  
Les polítiques culturals locals han deixat de gestionar únicament equipaments, programacions o patrimoni. El text de Ramón Zallo situa la cultura en un escenari molt més ampli: el d’una transformació profunda del capitalisme, de la comunicació i de les formes de convivència. Escrit després dels anys més durs de la crisi econòmica, Objetivos y desafíos de las políticas culturales locales proposa una lectura especialment significativa perquè combina diagnòstic estructural, dades de despesa pública i reflexió sobre els límits i potencialitats del municipalisme cultural.
  

  
Quan la ciència i la cultura s’entrellacen es reconfigura la manera de pensar i fer polítiques culturals, superant la dicotomia tradicional entre saber científic i expressió cultural per construir un diàleg que enriqueix ambdues pràctiques. 
  

Sobre la relació entre ciència i cultura se n’ha parlat extensament a Interacció, concretament en el marc de les Jornades celebrades l’any 2017.