pensament cultural

Arriba un nou cicle de debats KULT!
 

Aquesta tardor des de la cooperativa KULT seguirem debatent sobre com encarar el col·lapse cultural i social a partir de la cultura comunitària. Ho farem en tres debats a La Seu d'Urgell, Barcelona i Valls.

Dissabte 28 d'octubre

"Nous imaginaris culturals i resistències rurals" a la Llibreria El Refugi (La Seu d’Urgell)

  
El debat sobre cultura digital ja no gira només al voltant de les eines. El que està en joc és si som capaços d’entendre el digital com un ecosistema cultural amb implicacions polítiques, educatives i territorials.
  

  
Les polítiques culturals acostumen a parlar d’accés, participació o inclusió. Però molt menys sovint es pregunten qui produeix els relats culturals legítims, quines identitats hi tenen presència i quines continuen quedant fora dels circuits institucionals. El treball d’Imma Vilches sobre les dissidències LGTBI+ en les arts visuals contemporànies a Terrassa és valuós perquè desplaça la mirada cap aquí: no només cap a la cultura com a servei públic, sinó cap a la cultura com a espai de reconeixement simbòlic, construcció d’identitats i disputa política.
  

  
En un moment en què molts equipaments culturals tendeixen a justificar-se per la capacitat d’atraure públics, generar impacte o alimentar l’economia urbana, la conversa amb Íngrid Guardiola introdueix una altra pregunta: què passa si un centre d’art decideix prioritzar el pensament, el conflicte conceptual i la construcció de discurs sense renunciar a la seva funció pública? L’entrevista publicada a Revista de Girona és interessant perquè no presenta el Bòlit com un contenidor d’exposicions, sinó com un espai de mediació entre art, territori, educació, ecologia i transformacions contemporànies.
  

  
Aquest informe mostra com les institucions patrimonials franceses intenten reformular el seu paper davant l'emergència dels drets culturals, la participació ciutadana i la diversitat patrimonial. El seu interès no rau tant en oferir respostes definitives com en fer visible un desplaçament institucional: el patrimoni deixa de ser només un objecte de conservació per convertir-se també en un camp de negociació democràtica.  
  

"Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle, no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro". Federico Garcia Lorca

La situació d’excepció iniciada el març del 2020 amb l’explosió de la pandèmia i tot el que se’n va derivar, van posar de relleu la importància de la vida cultural per a la salut de la societat. Fruit del confinament, de l’aïllament i de la necessitat vital de socialitzar, es van originar un allau de pràctiques culturals provinents tant de les institucions com de particulars.

La cultura com a motor per a una vida lliure, plena i sostenible, és un dels pilars de treball de la Fundació Daniel i Nina Carasso. 

  
Un cop feta la lectura, l’article de Joan Vergés resulta especialment interessant perquè desplaça el debat sobre les accions dels activistes climàtics als museus cap a un terreny menys freqüent: no es pregunta si aquestes protestes són legítimes o no, sinó què són exactament. A partir de diversos episodis ocorreguts aquest any en museus europeus, l’autor sosté que aquestes accions no poden entendre’s com a actes vandàlics ni iconoclastes en sentit estricte, ja que no pretenen destruir les obres d’art, sinó aprofitar-se del seu poder simbòlic per captar l’atenció pública.

  
Aquest informe del Cycle des Hautes Études de la Culture (CHEC) s'inscriu en un debat que ha anat guanyant força després de la pandèmia: la necessitat de repensar la relació entre les institucions culturals i els ritmes de vida de la ciutadania. Més que preguntar-se com atreure nous públics, el document planteja una qüestió diferent: fins a quin punt la programació cultural continua responent als temps de les institucions més que no pas als temps dels seus usuaris. Aquesta perspectiva desplaça el focus des de l'oferta cap a les condicions temporals que fan possible, o dificulten, la participació cultural.