pensament cultural

  
Des lieux pour penser : musées, bibliothèques, théâtres parteix d’una pregunta poc habitual en l’anàlisi dels equipaments culturals: què fan els espais culturals a la nostra manera de pensar? El volum, publicat per ICOM–ICOFOM el 2018 en el marc del projecte interdisciplinari Ces lieux où l’on pense, reuneix una quarantena llarga d’estudis de cas sobre museus, biblioteques, teatres, exposicions i altres espais culturals.

  
  
El número 112 de TELOS, publicat aquest desembre, dedica el seu quadern central a «Humanidades en un mundo STEM» i parteix d’una pregunta que adquireix una nova urgència: quin lloc poden ocupar les humanitats en unes societats que associen cada vegada més el progrés amb la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques?

  
Les ciutats creatives no es construeixen només amb equipaments o grans esdeveniments. També depenen de la capacitat d'atreure talent, generar coneixement i crear entorns favorables a la innovació. Xavier Marcet defensa aquesta idea en un text que reflecteix un paradigma de desenvolupament urbà que ha tingut una gran influència i que continua oferint elements de debat.  

  
amb Judit Carrera, Pilar Vélez i Mireia Sallarès.

El Debat d’Interacció 2019 s’ha centrat en tornar a posar en relleu les polítiques culturals municipals. Adreçat principalment als regidors i regidores de cultura, ha pretès posar sobre la taula nous horitzons per a les polítiques culturals, les quals han de saber adaptar-se als nous temps i detectar noves necessitats, discursos i maneres de fer.

En un moment marcat per la crisi de les promeses de progrés, l’hegemonia financera i la dificultat per imaginar alternatives al capitalisme, Franco «Bifo» Berardi planteja a Futurabilidad una pregunta que travessa bona part del pensament crític contemporani: com pot produir-se una transformació si sabem que l’ordre existent és insostenible i, alhora, ens sentim incapaços de modificar-lo?

L’article de Guy Saez parteix d’una afirmació que desplaça el relat habitual de les polítiques culturals: la cultura no és l’últim esglaó dels drets, sinó una condició per accedir-hi. Aquesta inversió, inspirada en la idea que l’accés a la cultura permet l’emancipació, obliga a revisar el paper real de l’acció cultural en les societats contemporànies.
  

  
  
Aquest estudi apareix en un moment especialment significatiu del debat francès sobre els drets culturals. Després de la incorporació d'aquest concepte a la legislació francesa a través de les lleis NOTRe (2015) i LCAP (2016), moltes institucions culturals es preguntaven què significava realment aquest nou marc i fins a quin punt qüestionava les polítiques culturals desenvolupades des de la creació del Ministeri de Cultura el 1959.

  
Aquest document breu de l’Observatori Basc de la Cultura ofereix una síntesi molt útil dels principals marcs conceptuals i instruments de les polítiques culturals. El seu interès no rau tant en aportar una teoria nova com en ordenar de manera pedagògica els grans debats que travessen la intervenció pública en cultura: què són les polítiques culturals, quins valors les sustenten, com s’organitzen institucionalment i amb quines eines actuen.
  

  
L’article Volem museus situats, locals i alhora internacionals planteja una crítica directa a un model de museu que ha tendit a uniformitzar-se sota una idea abstracta d’universalitat. Davant d’aquest patró, el text defensa un desplaçament conceptual que afecta tant la funció com la legitimitat dels museus: cal situar-los. Situar-los vol dir assumir el context des d’on operen, revisar els relats que construeixen i reconèixer que el coneixement que produeixen no és neutral, sinó vinculat a una realitat històrica, social i cultural concreta.
  

Avui en dia,  encara hi ha tot un món que continua creient-se que existeix una cosa que s’anomena «literatura de dones» mentre que tots els llibres que no estan escrits per persones que són dones s’anomenen simplement literatura. No en tinc cap dubte, la literatura escrita per les dones es rebuda com un producte només per a dones. Una gran majoria de les escriptores són tractades amb condescendència i com una quota. I és que les escriptores no gaudeixen dels mateixos mecanismes de promoció dels homes.