Article

Aquesta és la primera cançó creada mitjançant la intel·ligència artificial segons l’estil dels Beatles. Es diu «Daddy’s car» i forma part de Flow Machines, un sistema d’algoritmes que crea música a partir d’una gran base de dades amb milers de cançons d’estils diferents. Els científics del SONY CSL Research Lab són els responsables del projecte, que té previst el llançament d’un disc sencer en breu. 

  
Llegit avui, el text continua sent rellevant per als debats culturals contemporanis perquè interroga una qüestió que travessa també les polítiques culturals: com generar espais de coneixement capaços de relacionar pràctiques artístiques, experiència social i transformació política sense tornar a fixar noves fronteres rígides? La resposta de Vidiella no passa per substituir unes disciplines per unes altres, sinó per mantenir oberta la tensió crítica i el caràcter polític dels desbordaments. (n. de l'e., 2026)
  
  

Inspirats per la descoberta del Trappist-1, un sistema planetari a 40 anys llum del nostre format per set planetes i una estrella, un grup d’astrofísics i músics va decidir aplicar música a la seva estructura harmònica i rítmica. El resultat és Trappist Sounds, una creació feta amb simulacions numèriques que imita el moviment de les òrbites, totes en ressonància (en el sistema solar, només Plutó està en ressonància amb Neptú).

Laura Paús | espiantdimonis

El 1959 Charles Percy Snow, físic i novel·lista anglès, va ser l’encarregat de pronunciar una de les conferències anuals més prestigioses de la Universitat de Cambridge, la Rede Lecture. El títol de la conferència va ser «The Two Cultures and the Scientific Revolution» («Les dues cultures i la revolució científica»). L’expressió «les dues cultures» va ser la manera de Snow de referir-se als dos pols en què veia que es dividia —cada cop més profundament— la vida intel·lectual a Occident: en un pol, hi havia els intel·lectuals literaris (que, diu Snow, «per casualitat, mentre ningú no mirava, van prendre el terme “intel·lectuals” per referir-se només a si mateixos, com si fossin els únics»), i en l’altre, els científics. I entre ells s’obria «un abisme de desconfiança i incomprensió». És a dir, Snow va parlar ja de la divisió en «ciències i lletres» que avui continua tan vigent.

  
Durant dècades, la universitat ha organitzat el coneixement separant humanitats i ciències. Avui, aquesta divisió és cada cop menys operativa. La qüestió no és si cal connectar-les, sinó què implica fer-ho.
  

  
El Pla d’Equipaments Culturals de Castellterçol aborda una qüestió clau per als municipis petits: com convertir una bona dotació d’espais en una política cultural articulada, amb capacitat de generar activitat, relació i projecte compartit.
  

  
La revisió del Pla d’Acció Cultural de Manresa no parteix d’un full en blanc. És un exercici de contrast entre el que es va planificar el 2009 i el que la ciutat pot sostenir avui, en un context de menys recursos i més complexitat social.

  
El Pla d’Acció Cultural de Sant Esteve de Palautordera situa el repte en un municipi petit amb creixement recent: com convertir una base cultural activa i dispersa en un sistema amb capacitat de generar identitat i continuïtat.
  

  
Els museus i els centres de ciència sovint es presenten com espais oberts a tothom. Les exposicions interactives i les activitats educatives semblen oferir una invitació universal a descobrir i experimentar. Però aquesta imatge d’accessibilitat pot amagar desigualtats més profundes.

Aquest article posa en qüestió aquesta idea i mostra que molts públics queden exclosos dels espais de ciència abans fins i tot d’arribar-hi. Factors com el cost de l’entrada, la localització dels equipaments o l’interès previ per la ciència condicionen qui visita aquests centres. També hi intervenen mecanismes menys visibles, com determinades formes de mediació o de disseny de les exposicions que afavoreixen uns tipus de visitant i en dificulten d’altres. 

  
Aquest informe parteix d’una constatació que incomoda el camp de les polítiques culturals: la relació entre cultura i desigualtat social és àmpliament intuïda, sovint invocada, però poc demostrada i encara menys traduïda en accions concretes. El text no ofereix tant respostes com un marc per pensar millor aquesta relació, situant-la en un terreny que desborda la idea de consum cultural i obliga a incorporar conceptes com exclusió social, capacitats i participació. El seu valor no rau en l’aportació empírica concloent, sinó en la manera com ordena un camp fragmentat i ple de pressupòsits poc examinats.