Cecilia Scoppetta | ACE: Architecture, City and Environment, Febrer 2013, vol. 7, núm. 21, p. 67-96
Les polítiques culturals s'han convertit en un important segment de la planificació estratègica de les ciutats i les intervencions culturals han assumit el rol de projectes insígnia dintre els esquemes de regeneració urbana.
El pas de l'antic model orientat al consum a les polítiques culturals orientades a la producció està relacionat amb l'aparició del paradigma de ciutat creativa, amb la creativitats com a motor decisiu de l'atracció.
Però si s'analitza acuradament, aquest paradigma mostra clarament algunes paradoxes evidents. De fet, l'anomenat entorn creatiu simplement no pot ser immobilitzat en un gueto o en regulacions burocràtiques. Com pot esperar-se que la planificació urbana i el desenvolupament -que són principalment orientats a imposar i regular- arribin amb una resposta eficaç a quelcom tal com el foment d'ambients creatius?
Noves ciutats, nova ciutadania: quan la política pública deixa de ser exclusiva de l’Estat
A l’article publicat a Interdisciplina, Joan Subirats i Marc Parés Franzi analitzen com les transformacions socials i tecnològiques estan redefinint el poder, la governança i el paper de la ciutadania a les ciutats.
L’article parteix d’una constatació estructural. La globalització econòmica i informativa, els canvis en les relacions socials i laborals i la revolució digital han alterat profundament les condicions en què actuen les administracions públiques.