Apunts

Cultura als micropobles

 Toni Lloret Grau i Marina Berenguer Cabado, Regidora de Cultura, Turisme i Comunicació

El mateix fet d'encarregar una reflexió escrita -aquesta- sobre la cultura en els pobles rurals, podria interpretar-se implícitament com a una manera d'acceptar que hi ha dues menes de cultures, una en zones rurals i una altra en zones urbanes. I si fos així, hauríem d'anar necessàriament a l'etimologia del mot 'cultura' per adonar-nos que, precisament deriva del llatí 'colere', és a dir, cultivar o conrear. Per tant, si fóssim estrictes en les interpretacions, hauríem d'acceptar que la cultura és un terme que neix i evoluciona a partir del medi rural.

Com es poden explicar els diferents graus d’implicació...

Mariette Sibertin-Blanc | Géocarrefour 

Aquest article analitza a partir d’una trentena de converses mantingudes amb tècnics de cultura i actors del sector de les polítiques culturals a petits municipis francesos. El punt de partida de l’autora és que tot i la diversitat que es troba dins de l’univers dels petits municipis francesos, (de 3.000 a 20.000 habitants) es possible reconèixer-hi la dinàmica nacional de metropolitització i les mutacions econòmiques que la caracteritzen.

Les polítiques culturals no tenen un paper protagonista dins l’acció pública dels petits municipis, tot i que s’han beneficiat d’un cert reconeixement simbòlic amb les recents reformes descentralitzadores, com la creació de les comunitats d’aglomeració[1]o dels “Pays”[2], però no han estat protagonistes d’aquestes noves formes de cooperació interadministrativa.

Els municipis petits

Consideracions prèvies sobre el que és un municipi petit en l’àmbit cultural

Què és un municipi petit? Quin és el límit entre un municipi petit i un de mitjà? La resposta a aquestes preguntes, com a tantes altres en l’àmbit de les ciències socials, és: depèn. No existeix una definició universal de municipi petit, ni un consens internacional sobre la mida que ha de tenir un municipi per ser considerat petit. Aquesta categoria s’eixampla o s’estreny en funció de dues qüestions bàsiques: el context estatal en el qual ens situem i el tema que es vulgui estudiar.

És ben sabut pels coneixedors del món local que el nombre de municipis ―i, consegüentment, el de municipis petits― als països europeus s’ha reduït considerablement en el darrer mig segle, com a conseqüència de processos de fusió que molts països han portat a terme. Estats com el Regne Unit, Suècia i Dinamarca van reformar les seves estructures administratives locals ja als anys seixanta i setanta del segle XX, agregant els municipis més petits als mitjans o agrupant-los sota una nova nomenclatura. Als països del sud d’Europa, fortament influenciats pel model administratiu d’inspiració francesa, aquest procés no només no s’ha dut a terme, sinó que en alguns casos com Portugal i Itàlia el nombre de municipis s’ha incrementat.

La cultura, eix d’integració i orgull per a un micropoble....

De vegades passejant per Ripoll, quan algú sap que ets de Vallfogona et diuen “Oh! Ja us hem vist per la tele. És ben bé que tot i ser un poble petit feu moltes coses”. I la veritat, és que t’engreixes un quilo.  


Massa sovint per als ciutadans de municipis mitjans i grans, la realitat dels micropobles s’assimila a poca gent, escassos recursos i nul·la vitalitat. Certament hi ha mancances respecte als nuclis de població gran però quan quelcom es percep com a necessitat, acostuma a sorgir un esperit de lluita i reivindicació que sol acabar en poder disposar d’alguna manera del servei o la prestació que cal, això sí, moltes vegades més cara.

Per una cultura ultralocal

L’any 2009 vaig tenir l’oportunitat de participar a Horizons Arts Nature, un festival internacional que té lloc a les muntanyes del Massís Central francès. Comento algunes xifres, per tal que el lector es faci una composició geogràfica del lloc i dels entorns de confluència i influència: concretament, el festival s’esdevé a 470 km de París, a 350 km de Tolosa de Llenguadoc, a 270 km de Lió i a una hora en cotxe per carreteres comarcals i revirades de la capital natural, Clarmont d’Alvèrnia. Com veieu, està lluny de totes les grans ciutats, però per contra, molt proper a la seva gent i al territori en què cohabiten. Algunes xifres més per entendre’n la dimensió: hi participàvem 11 artistes de fins a vuit nacionalitats,  vinguts de França, Rússia, Israel, EUA, Bulgària, Alemanya i Catalunya.

Els Petits Municipis. Debat d'Interacció 2016...

El proper 21 d’octubre de 2016 tindrà lloc una sessió de debat, dins del marc d’Interacció, dedicada als petits municipis. En aquesta trobada volem reflexionar sobre quin és i quin ha de ser el paper de la cultura en els municipis que compten amb menys habitants i que sovint estan allunyats dels grans centres de programació.

Franco Berardi: De les biopolítiques culturals a...

See video

Franco Berardi: De les biopolítiques culturals a l’emancipació. Reptes i estratègies de futur

Xavier Antich: Balanç de les polítiques culturals. Què hem...

See video

Xavier Antich: “Balanç de les polítiques culturals. Què hem guanyat i què hem perdut? “

Gestió comunitària de la cultura. Conclusions Eix 3...

Síntesi de les taules:

  • Pros i contres de la gestió comunitària (Oriol Barba, Anna Subirats, Pep Montes)
  • Els ciutadans i la gestió de la cultura, diàlegs: Jordi Sans, Pepe Serra, Santiago Eraso.
  • Institucions i gestió comunitària: un oxímoron o una relació possible (Tres mirades). Josep Berga, Montse Balaguer, Ricardo Duque.

La gestió comunitària ve de lluny, participa d’una tradició històrica, són dècades o fins i tot alguna centúria que contempla la creació d’ateneus, els orfeons de la república, les lluïtes veïnals, els moviments socials, l’animació socio-cultural o els Ajuntaments en l’època de la transició. Les pràctiques subratllen els seus elements en comú, els contextos històrics en remarquen les diferències.

#Interacció15 i els manters

Si m’erro ja em corregireu, però afirmaria que la darrera edició d’Interacció ha tingut molt més impacte mediàtic que totes les anteriors. I en van 15! Però resulta que la presència en cartells anteriors de ministres, consellers, autoritats acadèmiques i professionals de primer nivell i alguna que altra “celebrity” no va cridar tant l’atenció com la presència de l’actual comissionada de cultura (o cultures) de l’ICUB. I és que just l’endemà de la presentació de Berta Sureda, el mitjà “comtal” per excel·lència ens va regalar tot una “segona” del seu director ridiculitzant una vegada més les posicions de BCN en Comú. Ves per on, tan parlar a Intearcció de la instrumentalització de les polítiques culturals i se’ns despengen a La Vanguàrdia amb una instrumentalització amb tota regla d’Interacció. I és que per rajar de la Colau, tant se val una de manters o de solsticis com una de debats sobre cultura...

¿Nos damos ya por enterados de que la cultura les es...

El lunes, ni vi ni escuché el debate.

Creo que aproveché mejor el tiempo disfrutando de una charla pausada con amigos mientras disfrutábamos de algún vinito y los efluvios nos iban llevando a conversar sobre las culturas y las formas de afrontar el final de la vida.

Nos vamos haciendo mayores y los que tenemos todavía padres, madres o personas cercanas que nos superan en edad, los vamos teniendo de manera continuada ante esa puerta que se abre y cierra a su antojo.

Así que hoy a la mañana, cuando me he paseado por las redes sociales me he encontrado la constatación permanente de la no aparición de la cultura en el discurso y en las líneas clave de los candidatos.

Conviene tener claro que probablemente lo que ayer no salió puede tener básicamente dos razones: o no les interesa per se, o no interesa porque no aportará votos de manera sustancial. Vamos que ni siquiera será el grano que ayudará al compañero.

Así que me da la sensación que entre las palabras con las que abrió Juanjo Puigcorbé las recientes Jornadas de Interacció y lo que ayer ocurrió en el debate hay todo un abismo casi insalvable.

Interacció 2015. Unas primeras pinceladas

Publicado originalmente en mi blog cambiando de tercio el 05/12/2015

Antes de coger hoy sábado el tren de vuelta para Bilbao dejo aquí 10 pinceladas-frases recogidas estos días en Interacció donde, qué curioso que hablando básica y únicamente de cultura,  no hubiera prácticamente nadie del sector del libro, salvo personas del ámbito bibliotecario.

Polítiques culturals per a un canvi d’època

Xavier Fina | Ara 

Conclusions dels debats de gestió cultural Interacció

Aquesta setmana la Diputació de Barcelona ha organitzat una nova edició d’Interacció. Sovint, aquesta tradicional trobada de professionals de la gestió cultural ha sigut un punt d’inflexió en l’evolució de les polítiques culturals a casa nostra. La del 2015 serà recordada per algun gir conceptual important i per algun debat interessant que alguns han explicat interessadament.

Franco Berardi tanca Interacció 15 defensant la capacitat de...

La conferència de Franco Berardi ha estat l’eix central del darrer dia d’Interacció 15. Sota el títol "De les biopolítiques culturals a l'emancipació. Reptes i estratègies de futur", el filòsof italià ha instat a repensar la cultura perquè esdevingui «l’espai on el poeta i l’enginyer es troben per redefinir la relació entre necessitat i desig». 

Berardi ha començat la seva exposició definint el nostre temps com «una època d’agonia de la democràcia» i ha argumentat aquesta asseveració detallant que «el problema de la nostra societat és la desproporció entre la quantitat i velocitat de la informació i el temps necessari per prendre decisions». Segons el filòsof, s’han creat «automatismes que redueixen la capacitat de decisió conscient pròpia de la democràcia».

Davant la «guerra global i fragmentada alhora» que viu el món actual, Franco Berardi ha fet una crida als «treballadors cognitius» perquè «reprogramin la màquina» i es puguin trencar tendències que considera pernicioses, com «l’obsessió del creixement», ja que per a ell «la sobrietat és l’autèntica riquesa: el que necessitem és temps, afecte i educació».

Polítiques culturals noves per a un futur immediat

En el seu dia central, les jornades Interacció 15 han convidat a la reflexió sobre temes com les polítiques culturals per a un canvi d'època, quin ha de ser el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural o com es dibuixen les noves fronteres entre els espais físics i virtuals. No ha faltat tampoc l'exposició del mètode de treball d'una eina que aquesta corporació utilitza des de fa anys per mesurar la qualitat dels serveis públics, com són els Cercles de Comparació Intermunicipal, ni les referències a l'experiència acumulada per la Xarxa de Biblioteques Municipals a l'hora d'abordar aspectes tecnològics i de participació.

Analitzem 36 anys de polítiques culturals locals

«Hem de dotar-nos d'una política cultural que faciliti la participació ciutadana i que vinculi l'educació a la cultura», va declarar ahir el diputat de Cultura de la Diputació de Barcelona, Juanjo Puigcorbé, a la inauguració de les jornades d'Interacció 15 que, fins divendres, us conviden a repensar les polítiques culturals locals, ja sigui de manera presencial al CERC i al CCCB, o bé a través d'aquesta comunitat virtual i les xarxes socials, amb l'etiqueta #Interacció15.

Panorama històric de la política cultural a Catalunya

En els darrers anys de dictadura un aire de revolta impregnava  cada racó, cada poble i cada barri. Per tot es multiplicaven els espais de debat, la creació d’associacions, es recuperaven les festes i  tradicions, i les propostes artístiques es convertien en expressió de nous aires d’obertura: Els Joglars, Dagoll Dagom, Els Comediants, les trobades de Canet o els  concerts  dels diferents  cantautors feien més creïble la proximitat del canvi. Alhora, un moviment associatiu popular i polític s’estenia per tot el país.

Amb l’arribada de la democràcia  i la definició del nou mapa territorial i competencial, Catalunya va  recuperar les seves institucions i amb elles, la plena capacitat de governar-se en l’àmbit de la cultura. Gran part del teixit associatiu va passar a liderar projectes polítics a tot el territori. És un moment en que tot està per fer i tot és possible: hi ha un país per construir, i per tant, la necessitat de definir les polítiques i projectes a desenvolupar i  el model de governança del futur sistema cultural. 

Perspectiva històrica de la política cultural a Catalunya

CoNCA

A fi de contribuir a la reflexió vers el sistema cultural i l’evolució de les polítiques culturals a Catalunya, l’Informe anual sobre l'Estat de la Cultura i de les Arts a Catalunya 2015 ve acompanyat per un seguit d’articles que, tot posant l’accent en diversos aspectes clau, busquen repensar una nova formulació de les polítiques culturals que siguin realment capaces de reflectir els aspectes determinants de les transformacions que viu la societat catalana.

Quin model de Cultura volem? En tots els anys que portem de democràcia no s’ha aconseguit definir el model d’accés i participació en la cultura.

PROGRAMA DE LES JORNADES INTERACCIÓ 15

Interacció s’ha consolidat com el punt de trobada entre els responsables i professionals de la cultura, essent un referent de debat i aportació d’idees en aquest àmbit. Com a espai de trobada, Interacció ha sabut agrupar gestors, creadors, pensadors i investigadors tant del sector públic com del privat i associatiu. La presència de figures internacionals de primera línia i la qualitat dels sessions és un tret d’identitat d’aquesta iniciativa de l'Àrea de Cultura, que ja compta amb una dilatada història que es remunta a l’any 1984.

Els dies 2, 3 i 4 de desembre de 2015 se celebrarà a les instal·lacions del CERC i el CCCB una nova reunió d’Interacció on el CERC i la comunitat de gestors, responsables i experts en polítiques i gestió cultural  tenen una nova cita per reflexionar i debatre sobre el seu àmbit de treball.

Conclusions del Debat d'Interacció 2014...

Nicolás Barbieri, Marta Ardiaca, Carme Rodríguez i Rubén Martínez  | 10 desembre 2015

1. PROCÉS PREVI ‘DEBAT INTERACCIÓ’14’.

Es va rebre l’encàrrec des del CERC de realitzar una tasca d’anàlisi conjunta sobre els nous reptes de les polítiques culturals locals, a partir de la interrelació entre els agents tradicionals generadors de cultura i els nous agents emergents, entre l’administració pública i les seves dinàmiques i els col.lectius organitzats també generadors d’acció cultural en el territori. Un equip de quatre coordinadors format per Nicolás Barbieri, Marta Ardiaca, Carme Rodríguez i Rubén Martínez vam rebre unes pautes inicials que posteriorment vam desenvolupar en:

Apunts sobre la virtualitat de la cultura

“El públic s’ha d’entendre com a matèria primera”, afirmava recentment Carles Guerra, nou director de la Fundació Tàpies. I afegia: “La producció d’idees és col·lectiva i (la institució) s’ha d’entendre com un plató, com una oportunitat de produir quelcom amb el públic”. En termes semblants s’expressava Ferran Barenblit, nou responsable del MACBA: “Pensar en la institució cultural com a generadora de productes per a consumidors és donar-nos per perduts (...). El ciutadà vindrà si se sent emocionalment lligat amb la institució. (Cal) crear microcomunitats. Si parles a tothom, no parles a ningú. Has de parlar a cada persona que entra i crear relacions afectives”.

¿Gestionar lo dado o producir discursos?

Hace algunos años CETAE (Centro de Estudio Transversal Aplicado a la Escena)1 organizó unas jornadas de reflexión sobre creación escénica contemporánea, cuyo objetivo era conocer diferentes experiencias artísticas y proyectos de investigación, que visibilizaran la aportación de las artes escénicas en relación con los imaginarios sociales. Una artista me preguntó qué hacía una gestora cultural en unas jornadas sobre creación. La respuesta fue otra pregunta: ¿cómo podemos gestionar aquello que no conocemos?

Els ajuntaments i la cultura: Una crisi actual que ve de...

En aquest article no pretenem presentar una historia a partir d’una metodologia més o menys formal sinó expressar unes opinions sobre l’evolució de les polítiques culturals municipals a Catalunya en els darrers anys, des de l’establiment de la democràcia, per a la trobada Interacció 2015 organitzada per la Diputació de Barcelona.

Establir unes etapes o fases d’un procés social o polític requereix definir uns paràmetres o indicadors d’anàlisi per a la interpretació i acceptar que existeix la possibilitat d’altres formes d’explicar els fets.

Reptes i riscos de la gestió comunitària...

Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3]. Tot i no considerar-se nous quant a formes i pràctiques, s’han analitzat com a models emergents en el context actual de crisis econòmica i democràtica. Les esmentades experiències funcionen com a laboratoris que generen el que podríem definir com a marcs alternatius de democràcia urbana on la ciutadania participa directament en la producció d’espais, recursos i polítiques. 

Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió...

Què és allò que mou a crear una obra artística? Qui determina que algú persona és un creador? Com conviu el creador amb la mercantilització de la seva obra? Quin és el paper de la creació dins de la gestió cultural? Quan s'intenta indagar dins de la dicotomia creador-gestor cultural les preguntes no paren de brollar, especialment si s'intenta posar el focus sobre la creació, la seva materialització i el seu paper dins de l'àmbit cultural: irremeiablement un s'acaba qüestionant qui és i què fa un creador, qui és i què fa un gestor i que aporten ambdues figures a la societat. Es molt probable que no aconseguim treure mai conclusions definitives però plantejar preguntes al voltant d'aquest univers ens permet reflexionar sobre àmbits com el de l'agenda cultural (qui la marca?) i la capacitat de l'art com a transmissor d'idees i com a part indispensable per la supervivència d'aquest tot que és la cultura 1 i la identitat pròpia

La crisi dels 40. Una aproximació a les recents polítiques...

La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini.

Montserrat Roig

David Bowie- Space OddityLa gent, el poble, els veïns volien viure plenament la Festa, la cultura perduda, la plaça com espai ben viu on passa la vida, la festa, la cultura; volien veure com els fills i néts aprenien música, art, a escriure, a llegir, a explicar-se. Després de 40 anys de dictadura i repressió cultural volien un futur amb pessics de passat i la memòria no resolta de la seva joventut.

En aquells primers intensos i fugissers anys moltes iniciatives naixien i es desfeien. Mil iniciatives culturals, d’una gran diversitat, sorgien arreu. Catalunya era molt diferent a la Catalunya d’abans de la guerra del 1936. A Catalunya hi havia diferents expressions culturals, de folklore, i molta gent sense nocions sobre què rebre, sobre què interessar-se. Existia una certa elit cultural, i un cert poble assedegat però en cap cas la majoria de la població estava preparada per rebre tot el que li vam començar a ofertar.

Cultures de Qualsevol: la democratització cultural en la...

Luis Moreno-Caballud | Modern Languages Open, 2015: July 8

En aquest llibre, de recomanable lectura per seguir juntament amb els articles sobre gestió comunitària d’Interacció 15, s’analitza el sorgiment de les cultures col·laboratives i no-jerarquitzades sorgides amb l’esclat de la crisi econòmica de l’estatal espanyol de 2008.

Des de les protestes contra l’anomenada Llei Sinde fins al moviment 15M, aquestes Cultures de Qualsevol, alimentades per moviments socials de base i de les xarxes socials digitals, desafien la cultura tradicional jeràrquica i neoliberal d’unes institucions que veuen els han portat a la precarització.

Gestió comunitària. Qüestions prèvies

Un seguit de circumstàncies d’origen divers han fet que en els darrers mesos bufin vents favorables a l’impuls de polítiques culturals que posen l’accent en la gestió comunitària i la perspectiva social dels seus continguts. La puixança de forces polítiques que fan bandera d’aquest model, el seu accés al govern de diversos municipis (Barcelona i Badalona al capdavant) i el seu pes creixent en els espais de debat a nivell nacional obren perspectives gairebé inèdites en aquest àmbit. Cal tenir en compte, a més, que aquestes forces basen bona part del seu predicament social en moviments o col·lectius de base que en molts casos han dut a terme (o ho han intentat) experiències d’aquestes característiques, de manera que tenen a l’abast referents incipients, però ben reals.

Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió...

Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

El tercer espai de la cultura

L’artista multimèdia nord-americà Randall Packer va ser pioner en representar la fusió de l’espai físic (primer espai) amb el virtual (segon espai), en un mateix lloc que pot ser habitat en xarxa per usuaris remots, simultàniament o de forma asíncrona. En aquesta nova dimensió se l’anomena el tercer espai. El concepte d'hibridació dels espais físics i virtuals, es dóna a partir que els participants en el tercer espai, estan essencialment en espais físics remots, i fa referència a una dimensió social etèria, tecnològica i connectada: la comunitat compartida. Es tracta d’ un espai on es desdibuixa la noció d’allò que és real i allò que és virtual, segurament perquè la importància no és l’espai en si, sinó el contingut, o el fet d‘allò que està succeint en un moment concret.

Pros i contres de la gestió comunitària de la cultura

Intel·ligència col·lectiva, aquest és un lema que em va impactar per la profunditat del seu contingut i les variables que s’hi poden aplicar. Es tracta de l’eslògan de La Colaboradora, un entorn físic P2P que combina la filosofia de les xarxes d’intercanvi, entre iguals, amb el contacte humà. Una comunitat col·laborativa que treballa en els seus projectes empresarials, socials o creatius i com a únic requisit de pagament s’estableix l’intercanvi d’idees, serveis i coneixement.

Un intent d'apuntar “Pros i contres de la gestió...

Una resposta simple passaria per:

pros:

  1. La ciutadania pren la iniciativa
  2. S'eliminen filtres i intermediaris
  3. La cultura es democratitza

contres:

  1. En el nostre context social actual, ni es té la consciència, ni la preparació per a assumir un canvi d'aquesta magnitud; i caldria veure si es té la voluntat.

Però com que les coses mai són tan simples...

Lògiques de la relació cultura-societat en l’era digital

En aquestes alçades no es cap sorpresa afirmar que Internet ha sigut la clau que ens ha obert la porta al s. XXI. Una clau que ha trastocat quasi tots els estrats de la nostra societat, no només en l’àmbit comunicatiu, sinó també productiu o organitzatiu, entre d’altres... Ens veiem resignificant cada dia paraules com política, oci, relacions, intimitat, amistat , llibertat, afecte... i ho  fem amb una velocitat i capacitat d’acceptació insòlita a la història de l’ésser humà. Els grans invents de la nostra història com la impremta, la penicil·lina o la bombeta han fet girar la roda del progrés (d’un cert progrés), acompanyant avenços i transformacions socials que normalment hem llegit com a positives. Internet és i serà un d’aquests avenços dels quals parlaran els llibres d’història. Molt del que diran, si més no la part que interessa destacar en aquest text, dependrà de la nostra capacitat com a societat d’empoderar-se de les eines, entenent les seves lògiques per construir una societat més equitativa i igualitària.

Al darrera sempre hi ha un Excel

Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer… Em vaig quedar una mica clavada, i va atacar pel lateral: “Tu et veus escrivint guions, o dirigint pel·lis o programes de tele? O et veus més fent producció, gestionant els recursos necessaris perquè altres ho facin?” Aquí ja vaig veure per on anava. No recordo exactament què li vaig respondre -ja us dic que fa molt de temps- però crec que em vaig treure de la màniga una milonga sobre la “producció creativa” i què sé jo.

Més enllà de l’accés? Equitat cultural, gestió comunitària i...

El context de marcades transformacions socials i econòmiques es tradueix en profundes desigualtats entre persones, entre comunitats i entre territoris. Tot i que no s’acostuma a reconèixer, aquestes desigualtats tenen també una dimensió cultural. “Ens han parlat sempre d’equitat social i d’identitat cultural, però per nosaltres la clau és la inversa: equitat cultural i identitat social.” Aquestes són paraules de Noemí Rocabert, directora de l’Escola Mestre Morera, del barri de Ciutat Meridiana, a Barcelona. Una escola on la gestió de les desigualtats té una dimensió cultural: equitat cultural significa per a l’equip d’aquesta escola que els nens i les nenes tinguin eines per comprendre el context que els ha tocat viure. A Ciutat Meridiana es fa evident que la ciutat no arriba al barri, i que les polítiques d’accés a la cultura -en la seva versió tradicional d’accés a l’oferta cultural- són insuficients per fer front a les desigualtats. El model tradicional de polítiques d’accés a la cultura -en tant que productes i serveis- es manifesta caduc.

Digitalització i polítiques culturals locals: picant pedra...

TIC_C

Fa ja uns quants anys quan l’acrònim TIC feia encara forrolla, vaig plantejar la necessitat i pertinença d’afegir-hi una “C”, de forma que calia passar a parlar obertament de tecnologies de la informació, la comunicació i la cultura.  Val a dir que es va tractar d’un intent maldestre, que no va anar acompanyat del corresponent hastag i per més inri, es va camuflar publicat en una revista en paper sense la corresponent versió en línia[1]

En l’article en qüestió es refermaven una sèrie d’arguments que ja s’havien formulat tímidament ja al 2004: les TIC tindran un impacte brutal en la cultura; un impacte que pot deixar desubicat el sector cultural públic, i molt especialment, el local;  les polítiques culturals locals són per natura territorialitzades i per contra la cultura digital transita per un ecosistema virtual, per tant s’havia de propiciar una transició cap a unes polítiques culturals locals que contemplessin sense complexos aquesta nova dimensió.

Breu elogi de la perplexitat {Notes sobre creació i gestió...

Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

Història de les polítiques culturals municipals a Catalunya...

“(…) una de les condicions per aconseguir la felicitat és que l’expressió no es quedi mai enrere de l’experiència. Hem de ser capaços d’expressar tot el que sentim i vivim, perquè tot el que se’ns quedi a l’interior inexpressat (…)  es converteix en obstacle per a la llibertat interior, en una molèstia per a la felicitat, i a la llarga aquesta acumulació d’experiències no dites o mal expressades produeix una explosió de violència cap a fora o una implosió nefasta cap a dins.”

Emili Teixidor, La lectura i la vida

No tenim evidència de les percepcions alienes, no hi ha intuïcions que ens portin a l’essència de res. Existeix cada un de nosaltres dins l’imaginari en el qual ens hem anat formant; un imaginari com la facultat d’entendre en el bell mig de la multitud de vivències quotidianes. És important, doncs, acotar el punt d’observació. En aquest article proposo una mirada, la meva, aquí i ara.

La cultura común no es la cultura de todos

Vivimos tiempos trepidantes. Tiempos en los que lo que eran consignas, exigencias e intuiciones, pueden transformarse en medidas políticas e instituciones. Momentos en los que el deseo puede rápidamente convertirse en norma. Los nuevos partidos hablan de pasar de una cultura entendida como un derecho o un recurso a la cultura entendida como un bien común. Importante reto. Las políticas culturales que se han implementado en el Estado español desde la llegada de la democracia, pese a estar salpicadas por visiones economicistas de la cultura, siempre han situado al Estado y sus administraciones como tutores y administradores de la cultura. Implementar políticas que promuevan la cultura como bien común, si bien suena estimulante, parece de difícil realización teniendo en cuenta la falta de precedentes claros. Igualmente, aunque pueda no parecerlo, las nociones de lo público y lo común, en ocasiones entran en conflicto. A continuación voy a lanzar algunas ideas sobre cómo podrían pensarse estas políticas y las contradicciones que conllevan.

37 anys de municipalisme cultural

Els anys 80: l’esclat d’una possibilitat?

Abans de l’any 1975 la vida cultural catalana era molt precària. Òbviament  no era inexistent, era simplement excepcional.  A les diverses propostes artístiques i empresarials independents vinculades a l’antifranquisme, calia afegir-li el mercat cultural institucionalment promogut per TVE i alguns programes oficials sorgits de l’aperturisme tardofranquista que aixoplugaven  espectacles de tota mena, no sempre còmplices del vell règim: Teatro Popular Portatil, Festivales de España, o les primeres ajudes ministerials (Ricardo de la Cierva) per endegar centres culturals estables –les anomenades Aules de Cultura--. Tot plegat un minso desenvolupament cultural sobre el qual hauran de treballar els Ajuntaments democràtics nascuts de les primeres eleccions democràtiques del 1978.

Presentació d'Interacció15: repensant les polítiques...

Presentació del Diputat de Cultura 

Interacció s’ha consolidat com el punt de trobada entre els responsables i professionals de la cultura, essent un referent de debat i aportació d’idees en aquest àmbit. Com a espai de trobada, Interacció ha sabut agrupar gestors, creadors, pensadors i investigadors tant del sector públic com del privat i associatiu.

Sumari del Debat d'Interacció 2014

Per facilitar-vos la lectura del Debat Interacció 14, ho hem recollit tot en aquest sumari: els articles de cada tema, les persones que van fer comentaris, les lectures recomanades, articles post-debat i premsa. Esperem que us sigui útil i, sobretot, gaudiu d’una bona lectura!

Un Context ‘Rara Avis’

Fa uns dies es va celebrar una jornada organitzada pel CERC Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona  ‘Els reptes de les Polítiques Culturals Locals: de la incertesa a la innovació’ dins el marc d’Interacció, una sessió d’espai experimental i de debat entorn a l’existència d’un nou context cultural, el paper tradicional de les administracions i l’aparició de nous agents culturals locals que va reunir un centenar de persones del sector.

Ens van encarregar la coordinació d’aquesta activitat, així com un debat online previ que va servir com a pròleg d’aquesta jornada de qüestionament i intercanvi d’experiències, opinions i moltes incerteses, un espai pensat per a repensar, reconèixer aquest nou ecosistema cultural i trobar les maneres d’articular mecanismes que propiciin una millor convivència i representativitat.

Tuit de la setmana

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris

Conclusions del debat Interacció 2014

Colideratge, governança i empoderament de la ciutadania

El debat Interacció ha dibuixat alguns dels reptes als quals han de fer front les noves polítiques culturals. Cada cop més la ciutadania reclama els seus drets com a col·lectiu que vol participar activament en la presa de decisions. Integrar els models de colideratge entre administració, consell ciutadà i sector privat és un dels camins a seguir.

La ciutadania vol parlar i fa sentir la seva veu. Trobem exemples diversos: la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, moviments socials com els del 15-M, el Procés Constituent, Guanyem Barcelona… I en l’àmbit de la cultura també hi ha moltes iniciatives que contemplen l’autogestió o un lideratge i responsabilitats compartides entre administració pública i grups de ciutadans que estimen la cultura i que inverteixen esforços en treballar-hi: Can Batlló, l’Ateneu Candela, el Konvent Puntzero o la Viquipèdia, entre d’altres.

Polítiques culturals locals i actors implicats: reptes i...

Polítiques culturals locals i actors implicats: reptes i obstacles

Laura Basagaña. Barcelona.
 
/ 10.12.2014

Com s’haurien de transformar les polítiques culturals locals per evitar llasts, afavorir l’accés a la cultura i no caure en la simplificació excessiva? De quina manera caldria que es relacionessin els actors implicats? Avui, 10 de desembre, els espais del CERC acolliran un debat que aprofundirà en aquests temes i implicarà a un centenar de professionals de la cultura, coordinats pels experts Marta Ardiaca, Nicolás Barbieri, Ruben Martínez i Carme Rodríguez. El debat online ja fa mesos que s’ha iniciat sota tres eixos temàtics: interdependència i autonomia política (primer grup de treball), planificació estratègica (segon grup de treball) i la gestió públic-comuna (tercer grup de treball).

Cap on van les polítiques culturals?...

Factorial, cap on van les polítiques culturals?

Laura Basagaña. Barcelona.
 
(Article publicat a Núvol.com, el 31.10.2014)

Durant tres dies la Fabra i Coats ha acollit una trobada internacional de gestors culturals per parlar de les Fàbriques de Creació europees. Quins reptes tenen aquests agents culturals? Com es pot trobar l’equilibri entre l’excel·lència i el foment de la participació ciutadana, sense caure en l’elitisme? De tot això se n’ha parlat al debat Factorial.

Un dels tallers més interessants que han tingut lloc a la Fabra i Coats durant la celebració de la trobada internacional #Factorial ha estat el titulat El retorn social de les fàbriques de creació, impartit per Xavier Fina, director de ICC Consultors.

Fina s’ha preguntat quins riscos i quines tensions trobem davant dels àmbits proximitat (aconseguir el foment de participació d’una àmplia base de la població en els equipaments culturals) i excel·lència (aconseguir difondre i promocionar l’alta cultura).El professor ha desenvolupat tres conceptes i tres perversions d’aquests conceptes.

Menos cultura para más cultura

David Márquez Martín de la Leona | eldiario.es

Las perspectivas que se ciñen sobre la financiación de las políticas públicas locales, y en particular sobre las culturales, abren una ventana de oportunidad de cambio.

En numerosos emplazamientos del Centro Cultural Conde Duque de Madrid puede leerse un viejo lema que perteneció a la Guardia Real hasta 1820 : Solvit Formidine Terras, que traducido al latín castellanizado daría "libera la tierra del terror" (en relación al Rey, se sobreentiende). Algún arquitecto tomó la decisión de conservar este lema, tan marcial, en las paredes del Cuartel del Conde Duque que con dinero del famoso plan Zapatero se remozó en el ya aparentemente lejano 2010. Y es que aquel plan hacía realidad el viejo emblema: el que venía a liberar la tierra del pánico. Ya han pasado algunos años y parece que estamos instalados en una larguísima y mutante crisis que nos va mostrando muchas caras y transformaciones. Una crisis que nos ha familiarizado con el temor y la angustia. 

El planejament com a estratègia cultural

Febrer 2001

Notícia sobre els processos de planificació aplicats a la cultura.

Una recapitulació sintètica. Textos i contextos

La progressiva adopció dels mecanismes de la planificació aplicada al sector de la cultura al nostre país ha seguit un procés paral·lel a la recepció de les teories europees (fonamentalment franceses) sobre l’acció cultural pública; en concret l’origen remot s’inicia en el moment de la progressiva substitució del concepte animació sòcio-cultural –sustentat bàsicament en principis de caràcter sociològic i antropològic- pel de gestió cultural.

1