gestió i governança cultural

  
La publicació dels resultats de l’11a edició del Cercle de Comparació Intermunicipal (CCI) de Serveis Culturals convida a fer una lectura pausada de l’estat de les polítiques culturals municipals i dels reptes que afronten avui els serveis locals de cultura.
  

Tal com s’ha apuntat recentment a Interacció en reflexionar sobre els límits d’una lectura acrítica de les dades, els indicadors només esdevenen útils quan permeten qüestionar relats assumits, identificar tensions i orientar decisions públiques amb més criteri.

Una mirada a les tensions entre càrrecs electes i professionals culturals, i cinc pistes per convertir-les en una relació més clara, més madura i més útil per a la política cultural municipal
  

En els darrers mesos s'han multiplicat les veus que reclamen una administració més professional i menys improvisada. L'article d'Ismael Peña-López a El Crític recordava que la distinció entre visió política i funció tècnica no és un debat corporatiu, sinó un repte estructural de les institucions públiques. Aquest marc ens ajuda a situar una qüestió clau per a la cultura municipal: separar rols no significa despolititzar la pràctica cultural, sinó crear condicions perquè la decisió democràtica i el criteri professional es necessitin mútuament.

 
Els darrers mesos han situat les direccions d'institucions culturals al centre del debat públic: concursos qüestionats, mandats no renovats, compatibilitats discutides i projectes que reclamen continuïtat més enllà de les solucions jurídiques. Lluny de ser episodis aïllats, aquests casos apunten a una qüestió estructural: com es governen les institucions culturals públiques i com es construeix, o s'erosiona,  la seva legitimitat.

Aquest #compartim proposa llegir diversos conflictes recents no des de les persones que ocupen els càrrecs, sinó des de les regles del joc: procediments, criteris, equilibris polítics i marcs de decisió que condicionen els projectes culturals, també a escala municipal. La pregunta de fons no és qui dirigeix, sinó sota quines condicions es pot sostenir un projecte cultural amb autonomia, confiança i recorregut.

  
El Pla d’acció cultural d’Esparreguera no es limita a ordenar el que ja existeix. Intenta construir un model cultural propi. La qüestió no és menor: definir un model implica assumir què es vol sostenir, amb quins recursos i amb quina capacitat real d’implementació.
  

Per què pensar, llegir i connectar és també una forma de política cultural municipal.
  
Interacció no és un lloc on passen coses. És un lloc des d’on les coses es poden entendre. I també un espai on aquestes lectures es construeixen col·lectivament, en relació amb altres professionals que comparteixen responsabilitats, dilemes i marcs d’acció.  

En el món cultural municipal hi ha molta activitat, moltes convocatòries, molts projectes i moltes bones intencions. El que no abunda tant és la possibilitat d'aturar-se: de mirar tot això amb distància, amb criteri i amb capacitat de connexió. Massa sovint, l’activitat substitueix la lectura, i l'acumulació d'accions acaba fent opac el sistema que les produeix. Interacció neix —i continua sent— com una resposta a aquesta mancança: no com un contenidor de continguts, sinó com una infraestructura pública per pensar el sistema cultural local, sostinguda en el temps com a espai de lectura compartida i de relació professional.

  
El Pla d’acció cultural de Sant Just Desvern no parteix de la manca, sinó de la capacitat. La qüestió que planteja no és com activar la cultura, sinó com orientar-la en un municipi amb recursos, equipaments i capital social ja consolidats.
  

Segona quinzena amb molta vida cultural als municipis: nous equipaments en marxa, altres que es repensen o s'aturen, projectes que aposten per la mediació, la creació i la cultura comunitària, i una atenció creixent al patrimoni, material i immaterial,  com a eina de memòria i construcció col·lectiva. En aquest #Som311 hi trobem iniciatives diverses, sovint nascudes des de municipis petits i mitjans, que ens parlen de com la cultura s’organitza, es cuida i es projecta des del territori.

Aquesta setmana, els textos que compartim apunten tots cap a un mateix lloc incòmode: la crisi de sentit de moltes institucions culturals i la dificultat, o resistència, a repensar-les més enllà de l'escala, el prestigi o la inèrcia. Museus que creixen sense projecte clar, equipaments que impacten el territori sense debat previ, mercats artístics afeblits i una cultura travessada per desigualtats estructurals. El que emergeix no és tant una suma de casos, sinó una pregunta de fons: com es governa la cultura quan els marcs que l'han sostinguda deixen de funcionar.
  
  

MNAC: museu monumental, crisi de sentit

El MNAC té un problema

Joan Burdeus, 30 de novembre de 2025

Tot i custodiar una de les col·leccions més rellevants del país, el MNAC arrossega una crisi de sentit que va més enllà de la gestió: el seu relat no interpel·la prou el present ni els públics contemporanis.

  
El Pla d’acció cultural d’Olesa de Montserrat desplega una cultura ambiciosa: transversal, sostenible, inclusiva i connectada amb totes les polítiques públiques. La lectura política no està en aquesta amplitud, sinó en la capacitat real de prioritzar i sostenir aquest horitzó.