Cultura i transformacions contemporànies
Aquest tema analitza els grans canvis que estan transformant el paper de la cultura en la societat contemporània. Inclou l’impacte de la digitalització i de les noves tecnologies en la producció, circulació i accés a la cultura, així com la relació entre cultura, territori i dinàmiques socials emergents. També aborda el paper de la cultura davant dels reptes ambientals i la crisi climàtica, i la seva contribució a imaginar formes de desenvolupament més sostenibles. En aquest marc, la cultura s’entén com un espai de reflexió, experimentació i acció que participa activament en els processos de transformació social del present.
L’article de Santi Martínez Illa i Roser Mendoza Hernández proposa una lectura àmplia de les cartografies culturals en un moment en què les tecnologies digitals transformen profundament la manera de produir, representar i utilitzar la informació cultural. El punt de partida és clar: la cartografia cultural neix vinculada a la necessitat de sistematitzar el coneixement sobre els recursos culturals d’un territori, especialment a partir dels anys noranta, amb l’elaboració d’atles i mapes que funcionaven com a “fotografies fixes” d’una realitat complexa i canviant.
Durant molt de temps, els videojocs van ser considerats principalment una forma d’entreteniment vinculada a adolescents i aficionats a la tecnologia. El número 62 de la revista Hermès, dirigit per Dominique Wolton, proposa una mirada molt més àmplia: entendre els videojocs com un objecte cultural, econòmic, tecnològic i, sobretot, comunicatiu.
Un retrat coral del planeta filmat en un sol dia que converteix milers de persones anònimes en protagonistes d’un experiment cinematogràfic global.
El Virtual Choir d’Eric Whitacre exemplifica com Internet transforma la localització, l’organització i l’abast de les pràctiques artístiques contemporànies.
El Cor Virtual, concebut i dirigit per Eric Whitacre, constitueix una de les primeres experiències massives de creació coral distribuïda digitalment.
L’article de Santi Martínez i Oriol Picas se situa en un moment en què la noció de “territori creatiu” comença a consolidar-se com a marc d’acció per a les polítiques culturals locals. Lluny d’una lectura espontaneïsta de la creativitat, els autors plantegen la necessitat d’una planificació cultural capaç d’ordenar, connectar i projectar els recursos culturals d’un territori en clau estratègica. La creativitat no apareix com un atribut difús, sinó com una capacitat que es construeix a partir de condicions concretes: densitat cultural, capital social, articulació institucional i capacitat de governança.
El volum Creatividad, innovación, cultura y agenda local recull les aportacions de les II Jornades de Ciutats Creatives impulsades per la Fundación Kreanta, i ofereix una panoràmica àmplia sobre el paper de la cultura en el desenvolupament urbà. El conjunt de textos situa la creativitat com un vector emergent en les estratègies de ciutat, en diàleg amb la transformació dels sistemes productius, la globalització i l’expansió de l’economia del coneixement.
El dossier monogràfic De la digitalització de la cultura a la cultura digital de Digithum analitza com les tecnologies digitals no només transformen suports i canals, sinó la pròpia lògica de producció i participació cultural.
L'any 2010, el debat internacional sobre cultura i desenvolupament es troba en un moment d'expansió i redefinició. La Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural (2001), la Convenció de la UNESCO sobre la protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals (2005) i els enfocaments de desenvolupament humà impulsats pel PNUD han contribuït a reforçar la idea que la cultura és una dimensió essencial del desenvolupament de les societats.
Una lectura breu i incisiva d’Antonio Lafuente que ajuda a entendre per què la discussió sobre què pot ser apropiat i què ha de romandre compartit és avui central per a les polítiques culturals i del coneixement.
Publicat a Archipiélago: cuadernos de crítica de la cultura (núm. 77–78, 2007), aquest article ofereix una síntesi lúcida sobre la complexitat del concepte de procomú i sobre la necessitat d’obrir un debat social informat al voltant dels límits entre allò públic i allò privat.
Un assaig que qüestiona el relat optimista sobre la participació en línia i analitza com les indústries culturals integren l’activitat dels usuaris dins els seus propis models de poder i producció.
El professor Mirko Tobias Schäfer, investigador de nous mitjans a Utrecht University, examina en aquest estudi el paper real dels usuaris dins l’ecosistema digital contemporani. El seu treball parteix d’una premissa clara. La participació tecnològica no constitueix necessàriament un procés emancipador.
