Cultura i transformacions contemporànies
Aquest tema analitza els grans canvis que estan transformant el paper de la cultura en la societat contemporània. Inclou l’impacte de la digitalització i de les noves tecnologies en la producció, circulació i accés a la cultura, així com la relació entre cultura, territori i dinàmiques socials emergents. També aborda el paper de la cultura davant dels reptes ambientals i la crisi climàtica, i la seva contribució a imaginar formes de desenvolupament més sostenibles. En aquest marc, la cultura s’entén com un espai de reflexió, experimentació i acció que participa activament en els processos de transformació social del present.
En aquestes alçades no es cap sorpresa afirmar que Internet ha sigut la clau que ens ha obert la porta al s. XXI. Una clau que ha trastocat quasi tots els estrats de la nostra societat, no només en l’àmbit comunicatiu, sinó també productiu o organitzatiu, entre d’altres... Ens veiem resignificant cada dia paraules com política, oci, relacions, intimitat, amistat , llibertat, afecte... i ho fem amb una velocitat i capacitat d’acceptació insòlita a la història de l’ésser humà.
TIC_C
Fa ja uns quants anys quan l’acrònim TIC feia encara forrolla, vaig plantejar la necessitat i pertinença d’afegir-hi una “C”, de forma que calia passar a parlar obertament de tecnologies de la informació, la comunicació i la cultura.
En les darreres dècades, el patrimoni cultural ha estat progressivament integrat en el llenguatge del desenvolupament sostenible fins a convertir-se en un dels seus pilars discursius. Documents internacionals i marcs institucionals han consolidat la idea que el patrimoni no només preserva el passat, sinó que genera cohesió social, activitat econòmica i estabilitat territorial. L’article Cultural heritage policies as a tool for development: discourse or harmony? planteja una pregunta que incomoda aquest consens aparent: fins a quin punt aquestes polítiques produeixen realment desenvolupament, i fins a quin punt funcionen com a relat legitimador de la intervenció pública en cultura.
Llegit avui, aquest article de Joaquim Rius-Ulldemolins resulta especialment suggeridor perquè recupera un debat que continua plenament vigent: fins a quin punt la digitalització està transformant la cultura en un sentit democratitzador i fins a quin punt aquest relat respon més a una ideologia que no pas a una anàlisi contrastada.
Moltes polítiques urbanes han associat la revitalització amb la substitució: enderrocar, reconstruir, revaloritzar. La tesi de Mary Horne, presentada a la Georgia State University, proposa una altra mirada sobre els espais abandonats de les ciutats. No parteix de la gran operació urbanística ni de la transformació integral dels barris, sinó de les possibilitats que obren els usos temporals, els espais pop-up i les ocupacions transitòries per reactivar edificis i solars degradats.
La sostenibilitat durant anys s’ha pensat gairebé exclusivament des de tres dimensions: l’econòmica, la social i l’ambiental. La cultura hi apareixia de manera lateral, sovint reduïda a patrimoni, sensibilització o cohesió social. L’article de Katriina Soini i Inger Birkeland parteix precisament d’aquesta ambigüitat per preguntar-se què vol dir realment “sostenibilitat cultural” i com s’està utilitzant aquest concepte dins el debat acadèmic contemporani.
L’orquestra de Cateura no és només una història de superació. És una pregunta sobre què pot fer la cultura en contextos de desigualtat extrema.
Landfill Harmonic és un documental que segueix un projecte musical nascut en un dels contextos més fràgils possibles. A Cateura, al Paraguai, una comunitat construïda al voltant d’un abocador, un grup de joves aprèn música amb instruments fabricats a partir de residus.
Les grans operacions urbanes acostumen a presentar-se com a sinònim de regeneració. Nous equipaments, districtes creatius, centres comercials o arquitectures emblemàtiques apareixen sovint com a promesa de revitalització urbana. L’article de Jacqueline Groth i Eric Corijn, publicat el 2005 a Urban Studies, qüestiona aquesta mirada des d’un altre lloc: què passa amb els espais de ciutat que encara no han estat completament programats, regulats o comercialitzats?
Silencio y política no és un llibre sobre el silenci. És un llibre sobre què queda fora del llenguatge quan la política es pensa només des del llenguatge.
Des de la presentació, el text situa el silenci en un context de crisi política i econòmica marcada pel 15-M i les revoltes globals, on es produeix una fissura en el model de societat de consum i en les formes convencionals de representació política.
Hi ha espais urbans que durant anys són llegits només com a buit, degradació o problema. Antigues fàbriques, magatzems abandonats, solars sense ús. El text de Lauren Andres i Boris Grésillon proposa una lectura diferent: aquests espais també poden convertir-se en laboratoris culturals capaços d’alterar les polítiques urbanes i culturals de les ciutats europees. L’article introdueix el concepte de cultural brownfields per descriure aquells espais industrials abandonats que, abans de qualsevol gran operació urbanística, són ocupats per pràctiques culturals sorgides des de baix, sovint impulsades per artistes, col·lectius o iniciatives alternatives.
