Cultura i transformacions contemporànies

  
L’obra col·lectiva Historia y videojuegos: el impacto de los nuevos medios de ocio sobre el conocimiento histórico (2016) se situa en un moment en què la relació entre cultura digital i coneixement històric ja no pot ser considerada marginal, sinó estructural. Parteix d’una constatació que travessa tot el volum: el passat no només s’estudia ni es transmet, també es consumeix.

  
L’any 2009 vaig tenir l’oportunitat de participar a Horizons Arts Nature, un festival internacional que té lloc a les muntanyes del Massís Central francès. Comento algunes xifres, per tal que el lector es faci una composició geogràfica del lloc i dels entorns de confluència i influència: concretament, el festival s’esdevé a 470 km de París, a 350 km de Tolosa de Llenguadoc, a 270 km de Lió i a una hora en cotxe per carreteres comarcals i revirades de la capital natural, Clarmont d’Alvèrnia. Com veieu, està lluny de totes les grans ciutats, però per contra, molt proper a la seva gent i al territori en què cohabiten. Algunes xifres més per entendre’n la dimensió: hi participàvem 11 artistes de fins a vuit nacionalitats,  vinguts de França, Rússia, Israel, EUA, Bulgària, Alemanya i Catalunya.

  
L’informe Beyond Green: The Arts as a Catalyst for Sustainability parteix d’una constatació que, amb el pas dels anys, ha anat guanyant pes en el debat internacional: la sostenibilitat no és només un repte tècnic o econòmic, sinó també cultural. El document recull les discussions d’una trobada internacional que va reunir artistes, responsables públics i agents de diversos sectors amb un objectiu comú: entendre quin paper pot jugar la cultura en la transició cap a models socials, econòmics i ambientals més sostenibles.
  

 
  
  
Què fa que alguns sectors culturals creixin en l’era digital mentre d’altres perden valor? Aquest estudi del Forum d’Avignon i Kurt Salmon proposa una resposta contundent: la clau no és la digitalització en si mateixa, sinó la capacitat d’hibridar models de negoci, fonts d’ingressos i mecanismes de finançament. 
  

  
Les arts escèniques durant anys van ser llegides sobretot des de la lògica de la producció artística, la programació i la difusió cultural. L’informe Nous entorns de creació i intervenció proposa desplaçar aquesta mirada i observar un altre moviment que comença a consolidar-se amb força a Catalunya: projectes escènics que treballen en escoles, hospitals, barris, centres penitenciaris o espais comunitaris, i que entenen el teatre i la dansa no només com a pràctiques artístiques sinó també com a eines de relació, participació i transformació social.
  

L’Anuari AC/E 2016 introdueix un concepte clau: la “cultura intel·ligent”. No és només una etiqueta tecnològica. És una manera de descriure un canvi profund en la creació cultural, cada cop més vinculada a dades, algoritmes i entorns híbrids entre el físic i el digital.

  
Llegit avui, aquest catàleg continua sent una de les recopilacions més útils per entendre com les ciutats i regions europees han incorporat la cultura a les seves estratègies de desenvolupament. No és un informe teòric ni un document de posicionament. És una cartografia de pràctiques que permet observar com la cultura opera sobre l'economia, el patrimoni, la inclusió social, l'educació o la regeneració urbana. (n. de l'e., 2026)

  
  
El lunes, ni vi ni escuché el debate.

Creo que aproveché mejor el tiempo disfrutando de una charla pausada con amigos mientras disfrutábamos de algún vinito y los efluvios nos iban llevando a conversar sobre las culturas y las formas de afrontar el final de la vida.

Nos vamos haciendo mayores y los que tenemos todavía padres, madres o personas cercanas que nos superan en edad, los vamos teniendo de manera continuada ante esa puerta que se abre y cierra a su antojo.

La conferència de Franco Berardi ha estat l’eix central del darrer dia d’Interacció 15. Sota el títol "De les biopolítiques culturals a l'emancipació. Reptes i estratègies de futur", el filòsof italià ha instat a repensar la cultura perquè esdevingui «l’espai on el poeta i l’enginyer es troben per redefinir la relació entre necessitat i desig». 

Berardi ha començat la seva exposició definint el nostre temps com «una època d’agonia de la democràcia» i ha argumentat aquesta asseveració detallant que «el problema de la nostra societat és la desproporció entre la quantitat i velocitat de la informació i el temps necessari per prendre decisions». Segons el filòsof, s’han creat «automatismes que redueixen la capacitat de decisió conscient pròpia de la democràcia».

Davant la «guerra global i fragmentada alhora» que viu el món actual, Franco Berardi ha fet una crida als «treballadors cognitius» perquè «reprogramin la màquina» i es puguin trencar tendències que considera pernicioses, com «l’obsessió del creixement», ja que per a ell «la sobrietat és l’autèntica riquesa: el que necessitem és temps, afecte i educació».