participació i accés a la cultura

Diana Escobar, biòloga, museòloga i màster en Societat de la informació i el coneixement (UOC). Des de 2008 és responsable del programa Barcelona Ciència de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, al qual recentment s’ha afegit el programa d’Innovació de la Direcció d’Innovació, Coneixement i Arts Visuals.

Diana ens explica breument que les activitats de ciència a l’Ajuntament de Barcelona van començar de forma sistemàtica quan Carme Prats, aleshores directora dels centres i museus de ciències de Barcelona, es van organitzar les tardors de ciències i el portal de divulgació de ciència Medciències i La Talaia.

Tony Bennett | Routledge

D’on provenen les certeses que tenim, avui dia, sobre la cultura, i quina relació tenen amb les formes de govern modernes i contemporànies? En el context present, en què la cultura experimenta processos d’instrumentalització creixent, les noves aproximacions a les teories socials i antropològiques que exploren l’arquitectura de les polítiques culturals poden contribuir, sens dubte, a repensar la noció de cultura per a comprendre-la com a agent de transformació al nostre servei.

La qüestió dels públics de la cultura és sense dubte una noció difícil d’acotar en una disciplina en concret. Composta per les contribucions de l’antropologia, la sociologia, la filosofia, l’estètica, les ciències de la comunicació o la llengua, aquesta matèria s’enfronta al repte d’aportar una visió i criteri propis. En aquest context, el Centre de recherche sur les médiations (CREM) de la Universitat de Lorraine està desenvolupant un diccionari enciclopèdic, amb el treball d’un centenar d’experts, per abordar profundament l’àmbit dels públics des d’una òptica interdisciplinària.

  
Llegit avui, aquest informe resulta especialment interessant perquè se situa en un terreny que continua generant debat: pot la cultura contribuir a construir comunitat més enllà de l’accés i la participació?

  
Llegida avui, la guia manté tota la seva utilitat com a instrument operatiu. Però sobretot funciona com a indicador d’un canvi més profund: el moment en què la cultura comença a assumir que l’accés no és una qüestió perifèrica, sinó una condició de possibilitat. (n. de l'e., 2026)
  

Quan parlem d’accessibilitat en cultura, sovint pensem en mesures puntuals. Aquesta guia obliga a fer un pas enrere: no es tracta d’afegir solucions, sinó de dissenyar esdeveniments que, des del primer moment, puguin ser viscuts per tothom.

  
Durant els darrers anys, els museus han incorporat amb força el llenguatge de la participació i les narratives digitals. Aquest llibre se situa en el moment en què aquest gir comença a prendre forma i planteja una pregunta de fons: què implica realment convertir el museu en un espai transmèdia. Rellegir-lo avui permet fer un exercici necessari de distància. No tant per validar les promeses que hi apareixen, sinó per observar com s’han traduït —o no— en pràctiques i estructures. És en aquest desplaçament entre discurs i institució on el text continua interpel·lant. (n. de l'e., 2026)
  

Les tecnologies digitals transformen els museus, redefinint la participació dels visitants i el sentit de l’experiència cultural.
  

 
   
Aquest article de Ramon Parramon és rellevant perquè documenta un desplaçament que interpel·la moltes pràctiques culturals contemporànies: el pas de l’acció crítica impulsada per individus o petits col·lectius cap a la construcció de xarxes capaces de sostenir processos de transformació més amplis. L’autor utilitza la trajectòria de Santiago Cirugeda i del col·lectiu Recetas Urbanas per analitzar com les pràctiques d’intervenció urbana, inicialment centrades en l’ocupació temporal de l’espai i l’exploració dels límits de la legalitat, evolucionen cap a formes d’organització col·laborativa basades en la participació, l’autoconstrucció i la creació de xarxes.

  
Llegida avui, la caixa d’eines continua sent útil com a instrument operatiu. Però sobretot posa sobre la taula una qüestió que encara no està del tot resolta: el desenvolupament de públics no és una tècnica, sinó una manera de repensar la relació entre institucions culturals i ciutadania. (n. de l'e., 2026)
  

El desenvolupament de públics s’ha convertit en una prioritat compartida. Aquesta caixa d’eines fa un pas necessari: ordenar preguntes, mètodes i decisions per passar de la intuïció a l’estratègia.
 

  
Un llibre que examina com la cultura pot esdevenir eina real de cohesió social en ciutats diverses
  

Vincular polítiques culturals i gestió de la diversitat urbana és avui una exigència estructural per a les ciutats. Les estratègies interculturals orientades a construir ciutadania continuen sense ocupar un lloc central en moltes agendes públiques, i el potencial de la cultura com a instrument de cohesió i reducció de desigualtats encara resta parcialment desplegat.

New Media Consortium (NMC)
 

El NMC Horizon és un dels projectes que duu més temps treballant les tendències tecnològiques emergents en usos educatius i que, ara, presenta un informe sobre el desenvolupament tecnològic als museus, les tendències actuals i els factors clau a tenir en compte per l’avenir, avançant-se a una bona part de la literatura sobre aquesta matèria.