Destacats

  
  
Llegit des d’avui, l’informe conserva intacta la seva força perquè identifica una tensió que encara travessa moltes polítiques culturals contemporànies: com incorporar la digitalització sense convertir la cultura en una experiència completament desmaterialitzada, individualitzada i dependent de les plataformes tecnològiques. (n. de l'e., 2026)

   
La pandèmia de la COVID-19 va accelerar un debat que ja feia temps que circulava dins les polítiques culturals: fins a quin punt la digitalització podia transformar, o substituir, l’experiència cultural presencial. L’informe Live arts in the virtualising world, publicat per l’IETM el maig d'aquest any, recull aquest moment de desconcert i el converteix en una reflexió crítica sobre el futur de les arts en viu. El text no nega les possibilitats del món digital. Però sí que qüestiona una idea que en aquells primers mesos de confinament començava a consolidar-se amb força: que la virtualització podia resoldre estructuralment la crisi de les arts escèniques.
  

  
Avui aquest manual pot resultar especialment útil per al món local. No tant perquè ofereixi una recepta tancada, sinó perquè ajuda a reformular el marc. Pensar la música com a política urbana no vol dir simplement donar-li més centralitat institucional. Vol dir assumir que la ciutat també es juga en aquests ecosistemes aparentment sectorials, i que la manera com els reconeix, els regula i els sosté diu molt sobre quin model urbà està construint. (n. de l'e., 2026)
  

  
La relació entre cultura i desenvolupament sostenible no és nova, però continua sense tenir un lloc clar en l’arquitectura de les polítiques globals. La pròpia Agenda 2030, que es presenta com un marc integrador capaç de “transformar el món”, no incorpora la cultura com a objectiu específic. Aquesta absència no és anecdòtica. Explica una dificultat més profunda: la incapacitat d’incorporar la cultura com a dimensió estructural del desenvolupament.
  

  
La creació artística contemporània acostuma a explicar-se des de les ciutats. Els grans centres culturals, les xarxes professionals, els mercats i les infraestructures urbanes continuen funcionant com el relat dominant sobre on passa la cultura i des d’on es legitima. El text de Marta Ricart proposa justament desplaçar aquesta mirada. Aprenent a moure’ns pels estrats dels processos creatius no defensa el món rural com un refugi idealitzat ni com una reserva de tradició. El presenta com un espai capaç de generar formes específiques de creació, relació i producció cultural.