Destacats

Reptes i riscos de la gestió comunitària


  
Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3].

Un punt d’inflexió incert: l’Anuari SGAE 2015 entre la caiguda i els primers signes de recuperació


  
Després d’anys de descens continuat, el 2014 introdueix una novetat: alguns indicadors culturals deixen de caure. L’Anuari SGAE 2015 apunta aquest possible canvi de tendència, però també en marca els límits.
  


El tercer sector cultural català: economia invisible, estructura fràgil


  
  
L’estudi sobre L’impacte econòmic del tercer sector cultural a Catalunya. 2013 situa en primer pla un àmbit sovint marginal en les lectures econòmiques de la cultura: el conjunt d’associacions sense ànim de lucre que sostenen una part significativa de l’activitat cultural del país.

La crisi dels 40. Una aproximació a les recents polítiques culturals locals a Catalunya


  
Aquest article forma part del debat panoràmic sobre l'evolució de les polítiques culturals locals des de la recuperació democràtica. El títol és revelador: la metàfora de la "crisi dels quaranta" suggereix un sistema que arriba a la maduresa i necessita revisar els seus fonaments.

El text planteja una pregunta que encara ressona avui: les polítiques culturals locals es troben davant una crisi conjuntural o davant l'esgotament d'un cicle històric? Més que un balanç quantitatiu, és una reflexió sobre els límits i les possibilitats d'un model construït durant les dècades posteriors a la transició. (n. de l'e., 2026) 
  
  

Cultures de qualsevol: qui té dret a produir cultura?


  
La crisi econòmica iniciada el 2008 no només va sacsejar les finances públiques i les condicions de vida de milions de persones. També va posar en qüestió una determinada manera d'entendre la cultura. El llibre Cultures of Anyone de Luis Moreno-Caballud explora l'aparició de pràctiques culturals que desborden la separació tradicional entre experts i profans, creadors i públics, institucions i ciutadania.

Infraestructura cultural i desigualtat territorial


  
Els equipaments culturals acostumen a aparèixer en el debat com a evidència de desplegament. N’hi ha, estan distribuïts, funcionen. Aquest informe permet fer un pas més: llegir-los com a sistema. No només quants són, sinó com s’organitzen, on es concentren i quines desigualtats territorials dibuixen. La infraestructura cultural no és neutra. Ordena l’accés i condiciona les polítiques.
  

Gestió comunitària. Qüestions prèvies


  
Un seguit de circumstàncies d’origen divers han fet que en els darrers mesos bufin vents favorables a l’impuls de polítiques culturals que posen l’accent en la gestió comunitària i la perspectiva social dels seus continguts. La puixança de forces polítiques que fan bandera d’aquest model, el seu accés al govern de diversos municipis (Barcelona i Badalona al capdavant) i el seu pes creixent en els espais de debat a nivell nacional obren perspectives gairebé inèdites en aquest àmbit. Cal tenir en compte, a més, que aquestes forces basen bona part del seu predicament social en moviments o col·lectius de base que en molts casos han dut a terme (o ho han intentat) experiències d’aquestes característiques, de manera que tenen a l’abast referents incipients, però ben reals.

Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural?


  
Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

Al darrera sempre hi ha un Excel


  
  
Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer…

Breu elogi de la perplexitat {Notes sobre creació i gestió cultural}


  
  
Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

El pensament necessita les paraules. I, tot i això, les paraules no deixen de trair-nos. Aquesta és una bella paradoxa que ens confon i, en el millor dels casos, ens sacseja.