Destacats

  
Una reflexió sobre per què la cultura no ha de ser un recurs gestionat només des de l’Estat o el mercat sinó un bé comú que emergeix i es gestiona des de les pròpies comunitats.
  

Actualment, la ciutat de Barcelona està sent un camp d’experimentació brutal per a noves pràctiques de gestió i intervenció en diferents àmbits socials. Projectes com els de Can Batlló, la Flor de Maig, l’eclosió del món cooperatiu, l’obra social de les PAH, la incipient autogestió de projectes educatius o les cooperatives de consum, entre d’altres, estan configurant una xarxa profundament fèrtil a l’hora de definir els àmbits comunitaris.

  
Vivim en una cultura visual on les imatges no només expliquen la realitat: la construeixen. Les polítiques públiques no en queden al marge. La pregunta ja no és si les imatges influeixen en la política, sinó com ho fan i qui en té el control.
  

  
Fa uns dies es va celebrar una jornada organitzada pel CERC Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona  ‘Els reptes de les Polítiques Culturals Locals: de la incertesa a la innovació’ dins el marc d’Interacció, una sessió d’espai experimental i de debat entorn a l’existència d’un nou context cultural, el paper tradicional de les administracions i l’aparició de nous agents culturals locals que va reunir un centenar de persones del sector.

Ens van encarregar la coordinació d’aquesta activitat, així com un debat online previ que va servir com a pròleg d’aquesta jornada de qüestionament i intercanvi d’experiències, opinions i moltes incerteses, un espai pensat per a repensar, reconèixer aquest nou ecosistema cultural i trobar les maneres d’articular mecanismes que propiciin una millor convivència i representativitat.