Destacats

Subvencions i inversions nominatives en cultura. Evolució de l’aportació de l’Estat a Catalunya, 2011-2016

Xavier Redondo,  Manel Verdú | Gabinet Tècnic. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

En aquest informe es recullen les principals dades relatives a les aportacions normatives de l’Estat en matèria de cultura en el període 2011 – 2016, extretes dels Pressupostos Generals de l’Estat, anys 2011 i 2015, així com del Projecte de llei de Pressupostos Generals de l’Estat, per al 2016.

A continuació, per tal de corregir el biaix informatiu de l’informe i facilitar-ne la lectura, es destaquen les principals dades observades segons l’àmbit geogràfic català respecte l’estat espanyol, atenent el programa pressupostari i les principals actuacions beneficiaries del finançament:

Com s’ha construït la política cultural a Catalunya: el relat d’Eduard Delgado


  
Us recomanem aquest article d’ Eduard Delgado, organitzador de la primera edició d’Interacció 1984 i director fundador del Centre d’Estudis i recursos Culturals (CERC). El text aporta memòria institucional i una lectura històrica dels marcs que han configurat l'acció cultural pública. Connecta directament amb l'eix Panorama d'Interacció15 dedicat a revisar el recorregut de les polítiques culturals des de la recuperació democràtica.  

Apunts sobre la virtualitat de la cultura


  
“El públic s’ha d’entendre com a matèria primera”, afirmava recentment Carles Guerra, nou director de la Fundació Tàpies. I afegia: “La producció d’idees és col·lectiva i (la institució) s’ha d’entendre com un plató, com una oportunitat de produir quelcom amb el públic”. En termes semblants s’expressava Ferran Barenblit, nou responsable del MACBA: “Pensar en la institució cultural com a generadora de productes per a consumidors és donar-nos per perduts (...). El ciutadà vindrà si se sent emocionalment lligat amb la institució. (Cal) crear microcomunitats. Si parles a tothom, no parles a ningú. Has de parlar a cada persona que entra i crear relacions afectives”.

La música com a infraestructura de ciutat


  
The Mastering of a Music City parteix d’una idea força: una ciutat musical no és només una ciutat amb concerts, sinó un sistema capaç de convertir la música en activitat econòmica, identitat urbana, desenvolupament cultural, atracció turística i qualitat de vida. L’informe, impulsat per IFPI i Music Canada, es presenta com un full de ruta aplicable a ciutats de mides diferents i defensa que una política musical sòlida necessita artistes, escenes actives, espais diversos, públics compromesos, empreses del sector i suport públic multinivell.
  

¿Gestionar lo dado o producir discursos?


  
  
Hace algunos años CETAE (Centro de Estudio Transversal Aplicado a la Escena)1 organizó unas jornadas de reflexión sobre creación escénica contemporánea, cuyo objetivo era conocer diferentes experiencias artísticas y proyectos de investigación, que visibilizaran la aportación de las artes escénicas en relación con los imaginarios sociales. Una artista me preguntó qué hacía una gestora cultural en unas jornadas sobre creación. La respuesta fue otra pregunta: ¿cómo podemos gestionar aquello que no conocemos?

Els ajuntaments i la cultura: Una crisi actual que ve de lluny


  
En aquest article no pretenem presentar una historia a partir d’una metodologia més o menys formal sinó expressar unes opinions sobre l’evolució de les polítiques culturals municipals a Catalunya en els darrers anys, des de l’establiment de la democràcia, per a la trobada Interacció 2015 organitzada per la Diputació de Barcelona.

Establir unes etapes o fases d’un procés social o polític requereix definir uns paràmetres o indicadors d’anàlisi per a la interpretació i acceptar que existeix la possibilitat d’altres formes d’explicar els fets.

Diversitat cultural i institucions escèniques: entre la declaració i la transformació real


  
L’article de Jordi Baltà proposa una lectura analítica sobre la incorporació del paradigma de la diversitat a les institucions escèniques de Catalunya, situant-lo no com un ajust cosmètic sinó com un canvi estructural encara incipient. El text parteix d’una constatació clara: la diversitat s’ha incorporat en el discurs institucional, especialment en relació amb els públics, però rarament s’ha traduït en una transformació profunda de les organitzacions, els criteris de programació o les estructures de poder.
  

Reptes i riscos de la gestió comunitària


  
Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3].

Quin és el paper de la creació i els creadors en la gestió cultural?


  
  
Què és allò que mou a crear una obra artística? Qui determina que algú persona és un creador? Com conviu el creador amb la mercantilització de la seva obra? Quin és el paper de la creació dins de la gestió cultural? Quan s'intenta indagar dins de la dicotomia creador-gestor cultural les preguntes no paren de brollar, especialment si s'intenta posar el focus sobre la creació, la seva materialització i el seu paper dins de l'àmbit cultural: irremeiablement un s'acaba qüestionant qui és i què fa un creador, qui és i què fa un gestor i que aporten ambdues figures a la societat.

Un punt d’inflexió incert: l’Anuari SGAE 2015 entre la caiguda i els primers signes de recuperació


  
Després d’anys de descens continuat, el 2014 introdueix una novetat: alguns indicadors culturals deixen de caure. L’Anuari SGAE 2015 apunta aquest possible canvi de tendència, però també en marca els límits.