Destacats

  
Llegit avui, l’article continua interpel·lant moltes tensions actuals de les polítiques culturals locals: la dependència estructural de les subvencions, la dificultat de combinar autonomia i control públic, la manca d’indicadors compartits sobre retorn social o la distància entre discurs innovador i pràctiques administratives reals. També posa sobre la taula una qüestió encara molt present: fins a quin punt els equipaments culturals continuen funcionant amb estructures pensades per a una altra etapa històrica. (n. de l'e., 2026)
  

Jorge Wagensberg | Babelia. EL País 20 JUN 2014 

Un museo es un espacio de encuentro para la inspiración: museo de musa, como música, como mosaico. Los museos contienen, producen y transfieren conocimiento: arte, ciencia, tecnología, historia, antropología, arqueología…, pero ¿con qué lenguaje lo hacen? Existe cine mudo, pero no cine ciego. Hablar con la palabra escrita es la manera más eficaz para dormir a la audiencia presente en una conferencia, escribir con palabra hablada no es menos perdonable. En los museos encontramos palabra escrita, palabra hablada, algoritmos, sonidos, imágenes, simulaciones, pero ¿cuál es la palabra propia y prioritaria del lenguaje museográfico? ¿Cuál es la palabra de museo que no puede no estar en un museo?

  
Llegit avui, el document manté una vigència notable. Moltes de les demandes que formulava acabarien reapareixent anys després en el debat sobre l’Estatut de l’Artista. Però també deixa una pregunta encara oberta per a les polítiques culturals locals: és possible defensar el valor públic de la cultura mentre les condicions de treball dels qui la fan possible continuen sent considerades una qüestió secundària? (n. de l'e., 2026)
  

El ConCa va presentar ahir a la Fabra i Coats-Fàbrica de Creació de Barcelona el document 36 propostes per a la millora de la condició professional en el món de la cultura.

  
L’article de Joaquim Rius i Mariano Martín Zamorano planteja una pregunta que travessa tota la política cultural espanyola de les darreres dècades: fins a quin punt l’Estat de les autonomies ha construït realment un model quasi federal en cultura? La resposta que proposa el text és menys optimista del que sovint s’ha assumit. Tot i l’enorme desplegament de competències culturals autonòmiques després de la Transició, els autors detecten un procés creixent de recentralització política i simbòlica per part de l’Estat.