Destacats

És d'agrair la publicació i l'anàlisi de l'evolució de la despesa municipal en cultura als ajuntaments de Barcelona, que la Diputació ha difòs en aquesta plataforma, així com les facilitats per participar opinant-hi. Avesats a la informació instantània i epidèrmica, traçar itineraris llargs permet interpretar i dimensionar la magnitud de la tragèdia: Felicitats, doncs, per la iniciativa. La lectura de l'informe m'ha generat qüestions, de les que he cregut d'interès compartir-ne comentaris i apostil·les.

No és cap novetat dir que, avui, les polítiques públiques de cultura s’enfronten a una reducció dràstica dels recursos, però també a un canvi de paradigma que posa en qüestió moltes de les dinàmiques del període anterior.

En aquest context, el CERC es proposa fer petites píndoles d’informació que aprofundeixin en aspectes concrets d’una problemàtica que ha portat als ajuntaments a una situació en la que han de prioritzar entre serveis que considerem bàsics per als ciutadans i que, en molts casos, estan propiciant una gran reducció dels pressupostos de cultura i, per tant, d’aquests serveis.

Fa poc més d’un lustre, els museus no tenien presència a les xarxes socials, ni existien estratègies digitals integrades. La discussió al voltant de la propietat intel·lectual en la societat de la informació i el coneixement era encara incipient, i conceptes com “procomú” i “cocreació” es tractaven amb indiferència. Tot i això, la irrupció de les tecnologies digitals col·laboratives anunciava un sisme en la manera de concebre, produir i distribuir els béns culturals, en les metodologies de treball, en la mutació de gèneres i formats i en els estils de programació.

En aquest context (2006), neix I+C+i. Investigació i innovació en l’àmbit cultural, un cicle inspirat en una pregunta incòmoda: Per què les institucions culturals no han incorporat departament d’I+D, tal i com és habitual en el món científic i empresarial?

Si fem una vertebració en perspectiva de totes les sessions, obtenim un mapa conceptual que pot ser útil per a comprendre la situació en què estem immersos. Les institucions culturals es troben davant nous reptes i prioritats en mig d’una crisi multifactorial que requereix nous sistemes operatius que permetin aprofitar millor els processos d’investigació que alimenten els diversos projectes. Sorgeix una nova cultura en xarxa que modifica la noció tradicional de públic com un ens passiu, i situa la col·laboració i la participació com a eixos de treball. Es comença a qüestionar el rol dels agents culturals tradicionals (escoles, universitats, biblioteques, museus, etc.) per donar pas a una estructura de xarxes distribuïdes en la que cada individu es converteix en un node capaç d’emetre, rebre i distribuir informació i coneixement. Es revaloritza la figura de l’amateur, el contribuïdor i el bricoleur. L’esperit 2.0 impregna progressivament el cos institucional, transformant els processos interns i la relació amb el públic, que pot anar de la interacció a la cocreació.