Destacats

  
  
La censura sovint s’associa a contextos autoritaris o a pràctiques del passat. Aquest text la situa en un present molt més proper i reconeixible, on la regulació de l’expressió cultural passa sovint pel terreny judicial. Els casos que recull no són excepcions, sinó indicadors d’una tensió més profunda sobre els límits de la llibertat d’expressió. Rellegir-lo avui permet entendre que la censura no desapareix, es transforma. I que la seva presència obliga a revisar de manera constant les garanties culturals en el marc democràtic. (n. de l'e., 2026)
  
  
Cal entendre la censura no només com a acte puntual, sinó com a part d’una dinàmica política més àmplia en què la cultura esdevé espai de disputa.
  

  
Aquest article de Nicolás Barbieri permet tornar sobre un moment que va generar grans expectatives en les polítiques culturals locals: l’arribada dels anomenats ajuntaments del canvi després de les eleccions municipals de 2015. L’autor no en fa un balanç ni una celebració. Prefereix formular preguntes sobre què va canviar realment en les polítiques culturals de ciutats com Barcelona, Madrid o Saragossa i fins a quin punt aquelles experiències van aconseguir transformar les lògiques tradicionals de l’acció cultural pública.
  

Jordi Ferreiro | Quadern de les Idees, les arts i les lletres

1. Jo venia a una visita guiada però crec que m’he equivocat.

Permetin-me que em presenti: el meu nom és Jordi Ferreiro i seré el seu guia en el dia d’avui. Porto quasi set anys treballant a centres i museus d’art contemporani com a educador i com a artista. Trobar-se un artista col·laborant amb un departament educatiu era poc habitual fa uns anys, però espero que durant la visita d’avui entenguin que això no ens hauria de semblar pas tan estrany.

  
Les polítiques culturals a Catalunya han viscut en les darreres dècades una paradoxa persistent. D’una banda, la cultura ha guanyat centralitat social, econòmica i simbòlica com mai abans. De l’altra, s’ha instal·lat una sensació recurrent de crisi, de desgast del model i de manca d’horitzó compartit. El llibre de Rius Ulldemolins, Martínez Illa i Martín Zamorano proposa una hipòtesi clara per entendre aquesta tensió: el problema no és tant la cultura com la manera com s’ha governat.