Interacció

  
  
Els projectes d’« art-ciència » s’han multiplicat en forma de residències, laboratoris, festivals, convocatòries i xarxes que promouen la col·laboració entre artistes i personal investigador. Marie-Christine Bordeaux adverteix que aquesta denominació no descriu un camp homogeni. Funciona també com una promesa institucional: la trobada entre dues activitats presentades com a oposades hauria de produir necessàriament innovació, interdisciplinarietat i noves formes de relació amb els públics.

L’article examina aquestes promeses a partir de les lògiques dels actors, les característiques de les obres i les concepcions de la mediació que sostenen els projectes. El seu argument central és que la cooperació no dissol les diferències entre els camps artístic i científic. Les reorganitza dins d’un dispositiu travessat per interessos professionals, formes de legitimació, oportunitats de finançament i expectatives institucionals.
  

La denominació «art-ciència» no designa una síntesi estable, sinó un espai de relacions en què les diferències, les dependències i els desacords continuen operant.
  

Els discursos que legitimen aquests projectes oscil·len entre dos relats contradictoris. El primer presenta l’art i la ciència com a activitats radicalment diferents, de manera que la seva trobada adquireix el valor d’una transgressió capaç de generar novetat. El segon sosté que totes dues provenen d’una mateixa voluntat de comprendre i interpretar el món, sovint evocada mitjançant figures com Leonardo da Vinci o el mite d’una unitat del coneixement anterior a l’especialització moderna. Bordeaux mostra que aquesta doble representació permet presentar cada col·laboració com una aliança excepcional, encara que les interaccions entre artistes i investigadors tinguin una història llarga.

La proliferació recent dels projectes s’explica també per la doble exigència d’innovació i interdisciplinarietat. En el camp científic, aquesta exigència està incorporada a convocatòries i polítiques de recerca. En l’artístic, convergeix amb la recerca d’originalitat i amb les estratègies de diferenciació pròpies d’un espai professional competitiu. Les institucions poden absorbir aquestes pràctiques perquè ofereixen arguments de renovació, connecten línies de finançament diverses i afavoreixen l’aparició d’organitzacions situades entre la creació, la recerca i el desenvolupament tecnològic.

Això no significa que les col·laboracions produeixin una fusió efectiva. L’autora distingeix entre alteració i altercació. En l’alteració, la tecnologia queda integrada dins el projecte artístic fins a transformar-lo. En l’altercació, pròpia de moltes produccions d’art-ciència, els components conserven la seva heterogeneïtat i mantenen una tensió entre disciplines, professionals i espais de presentació. Més que una interdisciplinarietat plena, hi ha sovint una coexistència desigual.

Les obres permeten observar tres figures de relació: confrontació, similitud i hibriditat. La confrontació preserva l’alteritat entre sensibilitat artística i racionalitat científica i confia que el seu xoc generi novetat. La similitud identifica procediments comuns, com la producció de prototips. La hibriditat crea formes en què els orígens artístics i científics ja no es poden distingir. Aquestes figures no defineixen tipus tancats. Poden coexistir en una mateixa obra i variar segons se n’observi la producció, la presentació pública o la recepció.

Les produccions resultants circulen, a més, per temporalitats i espais diferents. Poden ser alhora obra, protocol de recerca, publicació científica, experiment tecnològic o instrument de comunicació de la innovació. Aquesta multiplicitat les aproxima a un objecte frontera capaç d’articular actors amb objectius diferents, sense que necessàriament arribin a compartir una mateixa interpretació del projecte.

La mediació concentra alguns dels principals supòsits no examinats. Els discursos institucionals acostumen a atribuir a l’art una utilitat social directa, a considerar-lo un llenguatge més accessible que el científic i a suposar que la incorporació d’una dimensió artística renova per si mateixa la cultura científica. Bordeaux qüestiona aquestes tres idees. Les obres d’art-ciència poden ser especialment complexes perquè superposen codis estètics, continguts científics, tecnologies i expectatives institucionals. En conseqüència, poden requerir més mediació, no menys.

L’exposició Mécaniques poétiques ho exemplifica. Les institucions van decidir ocultar el funcionament tecnològic dels objectes per preservar-ne una experiència màgica i imaginativa. Alguns visitants, en canvi, van intentar descobrir-ne els mecanismes, comportant-se com ho haurien fet davant una exposició científica. El cas mostra que els públics no ocupen passivament el lloc que el dispositiu els assigna i que la mediació no pot deduir-se només de les intencions dels productors.

L’article conclou que les produccions d’art-ciència exigeixen combinar l’anàlisi sociopolítica dels actors, l’estudi estètic de les formes, l’observació de les recepcions i l’anàlisi de les mediacions. Aquesta mirada permet superar l’atractiu promocional de la convergència i entendre com es distribueixen realment els papers, els recursos i les capacitats d’interpretació.

El text ajuda a interrogar unes polítiques culturals que tendeixen a considerar la transversalitat i la innovació com a valors evidents. La seva aportació principal és recordar que reunir institucions i llenguatges diferents no garanteix una cooperació simètrica ni una millor relació amb els públics. L’anàlisi se centra sobretot en dispositius francesos i deixa menys desenvolupades les condicions laborals, les jerarquies professionals i la distribució concreta dels recursos. Precisament per això obre una pregunta útil per a l’acció cultural: qui defineix els objectius comuns, qui obté legitimitat de la col·laboració i qui assumeix el treball necessari perquè la trobada arribi a ser significativa?
  

Referència

Bordeaux, M.-C. (2022). Les nouvelles configurations des relations entre milieux scientifiques et milieux artistiques dans les dispositifs et projets « art-science » : promesses et impensés. Questions de communication, 41, 349–368. https://doi.org/10.4000/questionsdecommunication.28435