desenvolupament territorial

  
  
L’emergència sanitària de la COVID-19 es presenta en aquest document com un punt d’inflexió que obliga a repensar el paper dels governs locals i regionals en un escenari de crisi global. El text parteix d’una constatació clara: “nuestras ciudades, pueblos y territorios nunca serán los mismos tras esta crisis”. A partir d’aquí, construeix un marc d’acció basat en deu principis que situen la governança local al centre de la resposta i de la reconstrucció.
  

  
Aquest document parteix d’una idea que, el 2020, encara cal afirmar amb claredat dins el debat europeu: el dret a participar en la vida cultural no pot quedar condicionat pel lloc on es viu. L’informe situa aquest principi en el centre de la reflexió i assenyala el biaix urbà de moltes polítiques culturals, que han tendit a concentrar recursos, institucions i legitimitat en les grans ciutats.
  

  
La relació entre cultura i desenvolupament sostenible no és nova, però continua sense tenir un lloc clar en l’arquitectura de les polítiques globals. La pròpia Agenda 2030, que es presenta com un marc integrador capaç de “transformar el món”, no incorpora la cultura com a objectiu específic. Aquesta absència no és anecdòtica. Explica una dificultat més profunda: la incapacitat d’incorporar la cultura com a dimensió estructural del desenvolupament.
  

  
Una reflexió des de la pràctica i el pensament cultural sobre com la tecnologia no només acompanya sinó que construeix cultura, quan es treballa com a material de creació, s’apropia col·lectivament i es posa en diàleg amb l’espai públic i les pràctiques socials.
  

Com es relaciona la cultura amb la desigualtat social? Quina efectivitat té la intermediació cultura en les comunitats urbanes desfavorides?. Una reflexió sobre l'economia creativa, la classe creativa i la intermediació cultural.
 

Les arts i la cultura poden tenir un paper essencial a l’hora de fomentar el desenvolupament econòmic d’un indret i fer-lo més atractiu pels seus habitants. La contribució en arts i cultura locals acaben duent com a valor afegit a la creació d’espais més desitjables per a viure, fomentant el sentiment de comunitat i, en conseqüència, l’augment en inversions econòmiques. És a dir, la cultura i les arts aporten riquesa social i econòmica a un indret, revaloritzant-ne la seva identitat.

La cultura no és només un reflex del món que ens envolta, sinó també una provocació, un desafiament a les nostres normes i ideals, i una plataforma per expressar, compartir i donar forma als nostres valors.
 

Així és com les ciutats membres del World Cities Culture Forum entenen la cultura, al temps que comparteixen el seu convenciment pel que fa al rol que pot jugar per lluitar contra l’emergència climàtica. La cultura pot ser provocadora del canvi climàtic. No té tota la responsabilitat, en efecte, però si que pot (i hauria) de desenvolupar un paper important al respecte. Per aquest motiu, el World Cities Culture Forum col·labora amb Julie’s Bicycle, una organització dedicada a l’acció cultural a favor del canvi climàtic i la sostenibilitat ambiental, i ha elaborat «Culture & Climate Change. 14 World Cities Tackling Climate Change Through Culture». Aquest informe comprèn les bones pràctiques de catorze ciutats membres del Fòrum i subratlla les iniciatives més creatives desenvolupades amb el propòsit de lluitar contra el canvi climàtic.

  
Què pot fer la política cultural en un municipi fragmentat territorialment? El Pla d’Acció Cultural de Vacarisses no parteix només d’un diagnòstic cultural. Parteix d’una condició estructural més profunda: un municipi dispers, amb nuclis allunyats entre si, que dificulta qualsevol articulació continuada de la vida cultural. I aquí és on la cultura deixa de ser programació per convertir-se en una eina d’articulació territorial.
  

  
La presentació del monogràfic de Revue Interventions économiques (2020) proposa un desplaçament significatiu dins del debat sobre cultura i desenvolupament territorial. En lloc de centrar-se en la cultura com a instrument d'atracció econòmica o de màrqueting urbà, defensa la cultura de proximitat com un recurs col·lectiu capaç de reforçar la participació ciutadana, la cohesió social i la capacitat d'acció de les comunitats locals. El número reuneix experiències que comparteixen aquesta mirada i, alhora, n'examinen les tensions i els límits.
  

Crear espais museïtzats i visitables, aixecar monuments de reconeixement i celebrar homenatges, dur a terme activitats de difusió i didàctiques, comptar amb la implicació d’arxius i museus... aquestes són algunes de les accions que es poden dur a terme a escala local per tal de treballar qüestions de memòria, i més concretament de memòria històrica.

Entrevista a l'Espereanceta de l'Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Noemí Busquets és la creadora del personatge de cabaret pagès, 100% pallarès i sense edulcorants, “Esperanceta de Casa Gassia”, que viu a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’ensenya a les persones que el visiten. Al llarg de 14 anys de trajectòria, aquestes visites s’han convertit en un dels grans atractius del museu i del Pallars en general. I no només això, sinó que fruit d’aquest personatge n’han sorgit tres més: l’Esperanza de la Pampa és la cosina argentina; l’Àrnica és la cosina de Barcelona, una neo-rural afincada al Pallars; i per últim, la Joana la Gascona és la cosina francesa i explica a públic tot el que vulguin saber sobre bruixeria.
 

Les quatre formen part de la mateixa família, però cadascuna d’elles té una personalitat ben marcada i diferent. Per Busquets, però, la “mater familias” és indubtablement l’Esperanceta. Ella no té pèls a la llengua i ho diu tot tal com raja. Potser aquesta és la clau del seu èxit. Això sí, el que és cert és que “l’Esperanceta agrada molt o no agrada gens”. 
 

Com defineix Busquets la feina que fa quan encarna l’Esperanceta o a les seves cosines? Hi ha referents propers o el seu és un cas únic? Creu necessària la presència de personatges semblants en la resta del panorama cultural actual? En aquesta entrevista li preguntem per això i molt més.