treball cultural i professionals

  
Observem una idea de fons que continua plenament vigent. El debat sobre el museu social posa en evidència que l’obertura dels museus a la societat només serà creïble si va acompanyada de canvis reals en la governança, els equips i les condicions de treball.(n. de l'e., 2026)
  

El Fòrum dels Museus de Catalunya posa sobre la taula una tensió de fons: no n’hi ha prou amb voler museus més oberts i participatius si les estructures, els equips i la governança continuen sent fràgils
  

  
El text planteja la creativitat no com un fenomen espontani ni estrictament individual, sinó com el resultat d’un sistema de condicions que es poden activar o bloquejar. La metàfora de les “aixetes” apunta directament a aquesta idea: la creació depèn de mecanismes de regulació, de fluxos que s’obren o es tanquen segons decisions institucionals, marcs econòmics i ecosistemes professionals. En el context en què s’escriu, el debat se situa en la necessitat d’identificar quins són aquests dispositius que fan possible la producció cultural i com operen en la pràctica.
  

Parece existir un consenso respecto a las dificultades a las que se deben enfrentar los profesionales de la cultura, las artes y demás sectores creativos a la hora de formalizar sus relaciones tributarias, laborales o con la Seguridad Social y demás administraciones competentes. La falta de adaptación de los sistemas de cobertura a la heterogénea realidad sectorial, caracterizada por una actividad profesional intermitente y de ingresos irregulares, conlleva la desprotección del profesional, dada entre otros, por los bajos tiempos de cotización acumulados.

El temps que ens fa gaudir i ens persegueix torna a canviar de referència aquest cap de setmana. Bé, canvia l’hora, el temps seguirà sent el mateix, tan relatiu com sempre. Però més enllà de la seva relativitat o no, què és el temps?

Salaris i pensions, oportunitats, visibilitat, reconeixement, són termes clau en el cicle vital de les persones. Però sembla ser que encara falten més informes i estudis que evidenciïn les desigualtats entre homes i dones en aquests àmbits per tal que reflecteixin que les desigualtats de gènere en l’àmbit laboral son una constant en la nostra societat. I encara que els números no menteixen, també sembla ser que ni en l’àmbit privat i en l’àmbit públic s’ha trobat encara la fórmula per a dinamitar una cultura patriarcal que tenim tant arrelada en el nostre sistema i que forma part de la nostra societat. És com un virus del que no trobem la vacuna.

  
En els darrers anys, el debat sobre la desigualtat de gènere dins el sector cultural ha deixat de centrar-se únicament en la representació simbòlica de les dones per començar a interrogar també les condicions materials que estructuren les trajectòries professionals. L’informe del CoNCA Desigualtats de gènere en l’ocupació cultural a Catalunya s’inscriu plenament en aquest desplaçament. El document no es limita a constatar desequilibris de presència, sinó que intenta entendre com operen les desigualtats en l’accés, la progressió professional, el reconeixement i la visibilitat dins del sistema cultural català.
  

  
El llibre El trabajo cultural, de Toby Miller, analitza les condicions socials, econòmiques i polítiques que estructuren el treball cultural i les desigualtats que travessen les indústries creatives.
  

  
L’article Assemblearisme i art, de Ramon Parramon i Montserrat Moliner, aborda una qüestió central en el camp cultural contemporani: fins a quin punt les formes d’organització col·lectiva poden incidir realment en la configuració de les polítiques culturals i en les condicions de treball del sector. El text se situa en un moment marcat per la crisi econòmica i per la reconfiguració de l’acció pública, i proposa l’assemblearisme no només com una forma d’organització, sinó com una pràctica política que intenta disputar el model dominant de governança cultural.
  

  
L’informe del CoNCA 2018 desplaça el focus cap a la dimensió social de la cultura i posa en evidència una tensió de fons: el sistema cultural català ha prioritzat la creació i la infraestructura, mentre ha deixat en segon pla l’accés, la participació i l’equitat.
  

  
ELS CAMINS DE LA DOCÈNCIA: LA HUMANITAT DELS HUMANS.

DEL PLURAL AL SINGULAR.

DE GENERACIÓ EN GENERACIÓ: LA IDEA MATEIXA DEL LLEGAT
  
  

L’aïllament contemporani al que ens han portat les tecnologies

amb Xavier Castañer