patrimoni cultural

  
  << Fer de les experiències històries: la memòria

La màgia de la traducció: una cultura comuna>>
  

Una mirada lúcida sobre què significa visitar un museu avui i per què la “visita” continua essent una pràctica vital —no només turística— en el teixit cultural català.
  

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital.

  
Una aproximació crítica a què entenem per cultura popular a partir de les diverses definicions i relats conceptuals que travessen aquest concepte des de la teoria cultural i la pràctica social
  

A l’entrada del divendres 13 de juliol vam parlar de turisme cultural. Acostar-se a aquest concepte és tot un repte perquè no té una definició clara. Si "turisme" i "cultura", per si sols, són conceptes que se’ns escapen de les mans quan els volem acotar, "turisme cultural" és una categoria encara més problemàtica. Passa el mateix amb “cultura popular”.

  
La censura sovint s’imagina com una imposició externa, clara i identificable. Aquest text proposa un desplaçament més incòmode: la censura també opera des de dins. A través de la precarietat, del mercat o de la por a quedar fora, es configuren límits que condicionen què es pot dir i què no. Rellegir-lo avui permet ampliar el debat sobre llibertat d’expressió i situar-lo en un terreny més complex, on la censura no sempre s’imposa, sinó que sovint s’interioritza. (n. de l'e., 2026)
  

"Censura" és un concepte que ens sona vintage i exòtic. La censura eren les valles que els atletes de la carrera de l’art havien de saltar durant el règim franquista. La censura és aquella pràctica que algunes ONGs denuncien en països llunyans que poca cosa tenen a veure amb la realitat occidental i europea. Segur?

  
Participatory Governance of Cultural Heritage és un informe elaborat per un grup d’experts dels estats membres de la Unió Europea en el marc del Work Plan for Culture 2015-2018. El seu punt de partida és una constatació: la participació en la gestió del patrimoni ha estat àmpliament reconeguda en convencions, legislacions i discursos institucionals, però ha tingut dificultats per passar del nivell retòric al de les pràctiques concretes. L’objectiu de l’informe és precisament abordar aquest desplaçament i oferir orientacions perquè la governança participativa formi part de la gestió ordinària del patrimoni cultural.
  

Els museus ja no són només contenidors de col·leccions. Aquest article de Kyra Romero proposa entendre algunes antigues fàbriques reconvertides en equipaments culturals com a peces estratègiques d’una xarxa territorial més àmplia. A partir dels casos del mNACTEC i del MUHBA, l’autora defensa que el patrimoni industrial pot actuar com una infraestructura cultural capaç de connectar ciutat, memòria i desenvolupament territorial.

 
   
Què passa perquè una antiga fàbrica tèxtil es converteixi en una infraestructura cultural de ciutat? El cas de Roca Umbert mostra que la transformació d’un espai industrial no consisteix només a rehabilitar edificis. Implica definir una funció pública, construir aliances, sostenir processos de creació i trobar un encaix entre patrimoni, cultura i comunitat.

Què queda d’un ritual quan desapareix l’objecte que tradicionalment li donava forma? La La Falla Immaterial  trasllada aquesta pregunta a les Falles de València i explora què passa quan cultura popular, participació i tecnologia digital entren en contacte.

  
Publicat a les portes de l’Any Europeu del Patrimoni Cultural 2018, el Special Eurobarometer 466. Cultural Heritage aporta una primera fotografia a escala de la Unió Europea sobre la relació de la ciutadania amb el patrimoni. L’estudi, basat en 27.881 entrevistes realitzades als 28 estats membres entre setembre i octubre de 2017, no pregunta únicament per les visites a museus o monuments. Explora també la importància atribuïda al patrimoni, les formes de participació, les barreres d’accés i les responsabilitats sobre la seva protecció.

  
  
La segona edició del Cercle de Comparació Intermunicipal de Museus Locals amplia notablement la participació i comença a convertir els indicadors en una eina d'aprenentatge col·lectiu. L'interès principal del document ja no és demostrar que és possible comparar serveis municipals, sinó mostrar com aquesta comparació alimenta processos de millora, transferència de coneixement i treball en xarxa.