educació i cultura

  
Una mirada al procés d’avaluació estratègica de l’equipament que posa sobre la taula com els museus industrials poden orientar les seves accions a impactes socials, educatius i culturals reals.
  

El CoNCA va presentar ahir la seva avaluació sobre el mNACTEC a Terrassa, com a paradigma del museu capçalera, el qual té atorgat una funció de dinamitzador del seu sistema territorial de museus sobre una temàtica concreta com és la ciència i la tècnica, en el seu cas a més, descentralitzat.

  
Explicar bé la ciència també vol dir saber-la posar en escena
  

La major part del que sabem sobre ciència l’hem après, probablement, a l’escola, a través dels llibres, les explicacions del professorat o altres formats més convencionals de transmissió del coneixement.

Un cop feta la lectura d'aquest text és interessant perquè desplaça el debat sobre l’educació artística des de les activitats puntuals cap a la construcció d’aliances estables entre escoles, artistes i equipaments culturals. Més que defensar la presència de les arts a l’escola, planteja una transformació profunda de les maneres d’aprendre, ensenyar i relacionar-se amb el coneixement.

  
Una entrada que desxifra les pràctiques, criteris i processos del comissariat d’exposicions més enllà del tòpic.
  

L’escriptora escriu llibres i articles. La pintora pinta quadres i murals. La músic compon i interpreta. I la comissària munta exposicions. En els tres primers casos tenim més o menys clar en què consisteix el procés. Però què és el comissariat? Què implica exposar alguna cosa en un espai? Quins processos i metodologies fa servir el comissari?

Segurament us heu pogut oblidar alguna vegada de l’aniversari d’algú que aprecieu o fins i tot d’aquella data que va ser tan important per a vosaltres i que no voldríeu oblidar mai. Ara bé, el més probable és que acabem oblidant aquells fets més desagradables que hem viscut a la vida, el nostre cervell així ho sòl fer precisament per poder dur una vida més lleugera.

  
Rellegit avui, el text anticipa una qüestió que s’ha tornat central en moltes polítiques culturals locals: la mediació sovint ha crescut institucionalment sense modificar realment les estructures de decisió cultural. Molts equipaments han incorporat programes de mediació mentre mantenien intactes les jerarquies de programació, els criteris de legitimació artística o els mecanismes de relació amb el territori. La mediació es converteix així en una capa complementària que acompanya els projectes, però que rarament condiciona les prioritats institucionals. 

La pregunta final que formulava l’article continua tenint força política: hi pot haver cultura sense mediació? Potser avui caldria reformular-la lleugerament. No tant si existeix cultura sense mediació, sinó quina mena de mediació reforça les estructures existents i quina és capaç d’alterar-les. (n. de l'e., 2026)
  
  

  
L’article Transformant el paper de l’educació a les institucions culturals a través dels projectes d’integració de l’art en educació (Arts Integration) proposa una revisió de fons de la relació entre cultura i educació, històricament marcada per la distància i la desconnexió. El text parteix d’un diagnòstic clar: les polítiques culturals a Catalunya han tendit a situar l’educació en un lloc secundari, subordinada a la difusió i sovint desvinculada dels processos de creació i pensament cultural.
  

Durant tres dies d'octubre la cultura i l'educació van fer un viatge del passat al present i per tots els racons del món que ens va mostrar millor els llaços que les uneixen. Tot seguit trobareu la compilació de tot el que van donar de sí tres dies de jornades d'Interacció18 | Sobre la humanitat dels humans a través de les cròniques de la Clàudia Rius i la Neus Molina, així com tots els vídeos de les ponències i la bibliografia d'Interacció18.

  
L’article explora com la diversitat —llengüística, d’identitats, de formes d’expressió— no és només una realitat sociocultural sino un principi polític que exigeix polítiques concretes i no discursives.
  

Diversitat i cultura. Aquest binomi sintetitza un dels reptes de les societats del segle XXI. Certament, la globalització ha esvaït els límits i les fronteres i ha dissolt la pretesa homogeneïtat de les realitats nacionals. Ara bé, els estats han seguit projectant imatges del fet cultural hermètiques i poc permeables a la pluriculturalitat.

  
Una reflexió que parteix de l’experiència europea per posar l’èmfasi en el rol transformador de l’educació artística en la construcció d’una societat més inclusiva.
  

Si acceptem que la cultura és essencial per a la construcció d’una societat millor la participació cultural ha de ser una de les nostres preocupacions principals. L’equació és senzilla: no podem aspirar que la cultura vehiculi el desenvolupament social si una part de la població amb prou feines hi té un paper actiu.