cultura digital

  
Les biblioteques públiques han estat tradicionalment associades a la lectura i a l’accés a la informació. Tanmateix, diverses experiències internacionals mostren que també poden esdevenir laboratoris de cultura científica, creativitat tecnològica i aprenentatge compartit. L’informe How Public Libraries Contribute to the STEAM Agenda 2017 recull iniciatives d’Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Noruega i Suècia que exploren aquesta transformació. Més enllà dels dispositius digitals o dels espais maker, el document planteja una qüestió de fons: quin paper poden assumir les biblioteques en societats on la comprensió crítica de la ciència i la tecnologia esdevé cada vegada més rellevant per a la participació cultural i democràtica?

Jorge Wagensberg | Tusquets

El pensador intrús, aquell que gosa traspassar les fronteres del contingut, llenguatge o mètode de la seva disciplina original, és el protagonista d’aquesta obra que va molt més enllà. L’art, la ciència i les tradicions culturals coexisteixen cada vegada més – i millor – en llibres, revistes, conferències, programes formatius... Amb tot, tant els museus de ciència com els d’art, bona part dels quals estan encara ancorats en models i idees pròpies del segle XIX, prenen direccions ben diverses. La tecnologia permet accedir a nous continguts i el llenguatge dels museus ha d’aprofitar una finestra d’oportunitat que s’hi presenta en aquesta nova era per a la divulgació i la creació de coneixement.

Wagensberg, expert en museologia científica que ens acompanyarà en Interacció17, recupera al llarg de les pàgines de «El pensador intruso» nombroses reflexions crítiques al voltant del paper del museu en l’actualitat, des de la interdisciplinarietat.

  
La presència de robots als escenaris pot semblar una curiositat tecnològica o una demostració d’innovació aplicada a les arts escèniques. Tanmateix, iniciatives com Teatronika, impulsada des de la Universitat Pompeu Fabra, plantegen qüestions que van més enllà de l’experimentació artística. Què ens diu la capacitat d’un androide per interpretar Hamlet sobre la manera com entenem la creativitat, l’expressió o la mateixa condició humana?

Claudie Haigneré (coord.)| Le Pommier - Universcience

Inspirat per un programa de conferències organitzat pel Collège d’Universcience en què s’abordava la qüestió de la celeritat que estan prenent els avenços tecnològics i científics sobre la societat, s’ha elaborat aquest llibre amb la idea de construir unes eines per a una cultura científica compartida i per alimentar el diàleg ciència/societat. Universcience és una institució pública francesa de cultura científica que es va néixer l’any 2010 a partir de la unió de dos museus emblemàtics en la matèria, la Cité des Sciences et de l’Industrie i el Palais de la Découverte.

  
La relació entre ciència i societat no depèn només de la producció de coneixement. També depèn de la capacitat de fer-lo comprensible, discutible i socialment rellevant. Aquesta qüestió, que sovint es presenta com un problema de comunicació, és en realitat una qüestió cultural i democràtica de primer ordre. Per això es proposa aquesta lectura en el marc d’Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

Roger Gaillard (ed.) | Réseau Romand Science et Cité  - Fondation Science et Cité

Els reptes d’una cultura de ciència ciutadana es posen a debat en aquesta obra que aprofundeix en l’important rol que juguen els museus i els mitjans per tal d’anar més enllà en la democratització de les ciències i la tecnologia. La voluntat política i la posada a disposició dels agents d’uns recursos per assolir aquest objectiu, es presenten com indispensables per millorar el diàleg entre la ciència i la societat.

Luc Ferry | Alianza

Els progressos de la tecnociència encaminats a la «perfecció» dels humans estan avançant silenciosament a una rapidesa inimaginable, d’esquenes a l’atenció dels polítics i els mitjans de comunicació europeus. Luc Ferry planteja en aquesta obra una sèrie de reflexions ètiques, polítiques i econòmiques sobre unes qüestions que, per ara, no són objecte de cap regulació al Vell Continent.

La situació és ben diferent als Estats Units, on ja es compta amb centres d’investigació en la matèria amb unes dotacions financeres quasi il·limitades, com ara la Singularity University, recolzada especialment per gegants del Silicon Valley com Google, que s’ha apropiat del moviment transhumanista i que es confronta a la seva vessant més social que pretén millorar la qualitat de vida dels humans. A Europa, on no ha fet més que començar a parlar-se de les perspectives econòmiques que obren les noves tecnologies, es fa palesa una posició més proteccionista i ben diferenciada a la dels EUA sobre aquest moviment.

  
Les xarxes socials s'han convertit en un dels espais on les institucions culturals experimenten noves formes de relació amb els seus públics. Un exemple especialment il·lustratiu és la conversa que van mantenir a Twitter el Science Museum i el Natural History Museum de Londres arran d'una pregunta aparentment innocent: qui guanyaria una batalla entre tots dos museus?

Miremos a los últimos meses. Medio mundo está dándole vueltas a la post-verdad[1], sus motivos y sus causas. Otros, muchos menos afortunadamente, están incluso dudando de la utilidad de las vacunas. En 2016 algunos también nos descubríamos junto a millones de personas de todo el mundo saliendo a cazar Pokemones en una especie de competición masiva por ayudar a un científico virtual que quería encontrar todo tipo de bichitos… Junto a estos podemos encontrar cientos de casos de rabiosa actualizad que, para bien o para mal, sirven para contextualizar cómo lo amateur, lo colaborativo, lo descentralizado, está en nuestro día a día[2]. Estamos presenciando nuevas fórmulas de generar riqueza, de hacer política, de hacer periodismo…

La invenció d’internet i la irrupció dels telèfons mòbils han propiciat l’aparició de les xarxes socials. Un fenomen difícil de preveure fa tan sols un parell de dècades. Com tampoc ho era que els robots sortissin de l’àmbit estrictament laboral per donar pas als anomenats robots socials, que cada vegada veurem més en entorns quotidians: assistint a discapacitats i persones grans, fent de recepcionistes o dependents en centres comercials, com a guies en fires i museus, actuant com a companys de joc de joves i adults, i, fins i tot, exercint de mainaderes i mestres de reforç.