diversitat cultural

  
Una mirada crítica que reivindica els drets culturals com a marc normatiu i pràctic per a polítiques culturals que respectin la diversitat, la participació i la justícia cultural.
  

Interseccionalitat. Aquest és el concepte que ha donat una nova dimensió al feminisme. Ras i curt, el concepte encunyat per KimberléWilliams Crenshaw va aportar una nova sensibilitat als estudis feministes

  
  << Fer de les experiències històries: la memòria
La màgia de la traducció: una cultura comú >>

amb Yudit Kiss i Pau Carratalà

  
Un assaig clàssic de la sociologia contemporània que desmunta tòpics sobre migracions i obliga a repensar identitat, economia i política des d’una perspectiva històrica.
  

La crisi dels refugiats és una realitat. Encara que els mitjans de comunicació els hagin restat protagonisme progressivament, milers de persones segueixen jugant-se la vida a diari per creuar fronteres i demanar asil. En conseqüència, Europa s’enfronta a una situació que qüestiona la seva pròpia identitat i els valors que l’han erigit com una entitat política, econòmica i cultural singular.

  
Una mirada als principis i valors que orienten la cooperació cultural com a pràctica indispensable per articular accions més equitatives, democràtiques i rellevants en l’espai públic.
  

Fa uns dies parlàvem dels reptes que presenten les estructures de governança que han d’afavorir la implementació de l’educació cultural sostenible en l’àmbit local.[1] De fet, aquest és un desafiament que es fa extensiu al conjunt de les polítiques locals i a l’enfocament transversal amb el qual s’han d’abordar per fer possible el desenvolupament sostenible als entorns urbans.

En el context d’un món format per comunitats cada cop més diverses, interconnectades i canviants, el desenvolupament sostenible presenta reptes de tipus social, econòmic, ambiental i cultural que són responsabilitat tant de les polítiques públiques com del sector privat i la societat civil. La mediació cultural, entesa com a experiència educativa de transmissió de coneixement que cerca la creació d’espais generadors de pensament crític, igualtat, equitat i entesa, representa un immens camp d’oportunitats per transformar la manera com ens relacionem les persones a través de les arts, el llenguatge o la tecnologia.

  
Les transformacions culturals sovint no comencen en les institucions ni en les polítiques públiques. Comencen en les paraules que fem servir, en les expectatives que projectem sobre els infants i en les normes que considerem naturals sense haver-les qüestionat mai. La carta que Chimamanda Ngozi Adichie va escriure a una amiga sobre com educar una filla feminista és també una invitació a revisar els aprenentatges culturals que configuren la nostra manera de viure.

  
Abans que existissin els equipaments culturals, les biblioteques o els centres cívics, hi havia espais al voltant dels quals les comunitats es reunien per explicar històries, transmetre coneixements i construir sentit compartit. Aquesta imatge inspira una reflexió sobre el paper dels centres culturals de proximitat en societats cada vegada més fragmentades i connecta directament amb una de les preguntes d’Interacció18: com es transmet la humanitat dels humans?
  

  
El marc de competències del Consell d’Europa i el paper de la cultura en la formació ciutadana
  

La democràcia acostuma a associar-se a institucions, eleccions, lleis o sistemes de representació. Amb menys freqüència ens preguntem quines capacitats necessiten les persones per viure democràticament. Aquesta és la qüestió que aborda Competencies for Democratic Culture: Living Together as Equals in Culturally Diverse Democratic Societies, un informe del Consell d’Europa que proposa un marc de referència per a l’educació democràtica.

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

‘I am your worst fear, I am your best fantasy’
 

Fa molt temps que aquest lema es va convertir en una icona dels moviments d’alliberament sexual arrel de les protestes de Stonewall a Nova York un 28 de juny de 1969.

  
L’article de  Jean-Michel Lucas Reconstruire la politique culturelle  parteix d’un diagnòstic sense concessions: la política cultural francesa es troba en un carreró sense sortida. Ni les reformes anunciades ni les fórmules habituals, descentralització, educació artística, increment de subvencions, han aconseguit alterar una inèrcia marcada per la repetició. En aquest context, Jean-Michel Lucas proposa un desplaçament més radical: abandonar les “ficcions necessàries” que han sostingut el sistema i reconstruir les polítiques culturals a partir de noves legitimitats democràtiques.