Cultura a la fresca? Una oportunitat, una rutina o un miratge. Quan la cultura surt al carrer i sembla de tothom, cal preguntar-se qui la pensa, qui la fa possible i a qui serveix realment.
La cultura a la fresca és una de les formes més populars i celebrades de la programació municipal. A l’estiu, l’espai públic es converteix en escenari: hi ha cinefòrums a les places, concerts als jardins, dansa als patis d’escola. Aquesta presència cultural al carrer s’ha consolidat com una part essencial de l’agenda de molts municipis. I té tot el sentit: hi ha horaris més flexibles, ganes de sortir, un clima que acompanya i espais que, en molts llocs, recobren vida. Un espai buit pot semblar inert, però també pot ser un espai a punt. I això ens obliga a preguntar: qui decideix què hi passa, i amb quin sentit?
Durant anys, una part important del treball cultural —també des de l’àmbit públic— ha consistit a fer-se visible: arribar a nous públics, generar impacte, fer créixer les audiències, guanyar presència digital, sumar seguidors. Ens vam acostumar a pensar que el valor del que fèiem es podia mesurar en clics, reproduccions i interaccions. I potser, en part, era cert. Però el context ha canviat.
Durant els mesos més durs del confinament, molts museus catalans van reaccionar amb rapidesa i van obrir finestres digitals per mantenir viu el contacte amb les escoles i les famílies. Xarxes socials, reptes en línia, vídeos formatius, materials pedagògics en PDF... 
L’objectiu principal del projecte