Articles i anàlisi

  
Una llista de cançons per al cap de setmana pot semblar menor. Però també diu molt de com es construeix comunitat i relació des d’un projecte cultural.
  

S’acaba el cicle dels “Divendres d’Interacció” del curs 2017-2018. Durant mesos, cada setmana s’ha compartit una cançó a xarxes amb un gest senzill: acompanyar l’entrada al cap de setmana amb música.

  
Un martell és una eina. Serveix per clavar un clau, i en aquest gest s’esgota gairebé tota la seva funció. Podem forçar-ne l’ús, com qui intenta obrir una nou i acaba esclafant-ne el contingut, però no deixa de ser una desviació. El mateix passa amb el ribot o amb unes tisores. Són instruments definits per la seva utilitat concreta.
  

  
Game over. Unes lletres blanques sobre fons negre apareixen a la pantalla. L’aventura s’ha acabat. La funció ha baixat el teló. This is the end, my only friend. Game over? Agafes el comandament i tornes a començar el joc. Aquesta és la dinàmica videolúdica. És el “play it again, Sam” dels jocs. Tornar-hi. Insistir. Repetir l’error fins a dominar-lo. Obstinació, orgull o una forma peculiar d’aprenentatge.

    
Una lectura crítica de com la intel·ligència artificial ha passat de ser un element de ficció a una presència quotidiana i creativa que qüestiona els límits entre l’art humà i l’art generat per algoritmes.
  

No és cap secret: robots i intel·ligència artificial ja no són ciència-ficció. Aquestes creacions que han poblat les històries fantàstiques, utòpiques i distòpiques, ja formen part del nostre dia a dia.

  
L’Informe sobre el estado de la cultura en España 2018 no és només un diagnòstic sectorial. És, sobretot, la constatació d’un desplaçament: la cultura continua present en el discurs institucional, però ha perdut centralitat efectiva en les decisions polítiques i econòmiques.
  

  
La censura sovint s’imagina com una imposició externa, clara i identificable. Aquest text proposa un desplaçament més incòmode: la censura també opera des de dins. A través de la precarietat, del mercat o de la por a quedar fora, es configuren límits que condicionen què es pot dir i què no. Rellegir-lo avui permet ampliar el debat sobre llibertat d’expressió i situar-lo en un terreny més complex, on la censura no sempre s’imposa, sinó que sovint s’interioritza. (n. de l'e., 2026)
  

"Censura" és un concepte que ens sona vintage i exòtic. La censura eren les valles que els atletes de la carrera de l’art havien de saltar durant el règim franquista. La censura és aquella pràctica que algunes ONGs denuncien en països llunyans que poca cosa tenen a veure amb la realitat occidental i europea. Segur?

Sentint a la @HMinuesa
del @Museusstc, mai em cansaré de felicitar els/les professionals dels museus locals: demostren que amb passió i entusiame per la seva feina les limitacions econòmiques, sent un problema, no els atura.@congresoeamp#congresoaccesibilidad

— Santos M. Mateos (@SantosMMateos) June 16, 2018

  
Hi havia una vegada una banda d’animals. Eren un quartet i venien de Bremen. El seu primer hit, “Fuera los bellakos” els va catapultar a la fama. Els crítics musicals no se’n sabien avenir: la mescla eclèctica de quiquiriquics, brams, miols i lladrucs amb bases electròniques de ritmes caribenys era, certament, un novetat musical. Els programadors del Sónar, sempre atents a les tendències musicals més experimentals, els van entronitzar com a caps de cartell del festival. Les protestes dels animalistes van ser immediates.

Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.

  
Compartim l’entrevista íntegra a Antonio Rodríguez de las Heras, publicada a nobbot.com. Antonio Rodríguez de las Heras és  catedràtic de la Universitat Carlos III de Madrid i director de l’Institut de Cultura i Tecnologia de la mateixa universitat.

Creiem que totes les seves reflexions tenen un gran valor i mereixen una lectura atenta. També us convidem a passejar pel seu lloc web, on podreu descobrir les seves nombroses creacions, projectes i aportacions, que són una font d’inspiració i coneixement.