Articles i anàlisi

Publicat originalment en el context de les jornades Interacció, aquest text de Jordi Oliveras recull una reflexió situada sobre el paper d’aquests espais en la construcció de debat cultural. Més enllà de la crònica, planteja una pregunta que continua oberta: fins a quin punt els espais professionals generen realment pensament compartit o reprodueixen dinàmiques ja establertes. Interacció el recupera perquè apunta a una tensió persistent entre participació formal i incidència real en les polítiques culturals. (n. de l'e., 2026)
  

  
Les galeries d’art s’han entès tradicionalment com espais de presentació i circulació d’obra. Tanmateix, en els darrers anys s’ha anat consolidant una altra mirada que les situa com a dispositius culturals amb capacitat educativa, comunitària i fins i tot política.
  

  
L’informe anual del programa «Anem al teatre» del curs 2011-2012 permet observar amb precisió un tipus d’intervenció cultural sovint poc problematitzada: les polítiques d’accés cultural adreçades a l’escola. Lluny de ser una iniciativa puntual, el document mostra la consolidació d’un dispositiu estable que articula ajuntaments, Diputació i sector cultural amb un objectiu clar: garantir l’accés dels alumnes a experiències escèniques en condicions d’equitat territorial.
  

  
Hi ha moments en què la cultura entra en el debat global amb força i sembla que tot ha de canviar. La incorporació de la cultura a l’agenda de desenvolupament de Nacions Unides n’és un. Aquest text captura aquell instant en què es planteja la possibilitat de situar la cultura com a pilar del desenvolupament sostenible. Rellegir-lo avui permet veure amb més claredat el recorregut real d’aquesta idea: fins a quin punt s’ha traduït en polítiques efectives i fins a quin punt continua operant sobretot com a marc discursiu. (n. de l'e., 2026)
  

L’ECOSOC incorpora per primera vegada el paper de la cultura en el debat internacional sobre sostenibilitat i obre una finestra d’incidència per als actors locals.
  

  
L’article de Santi Martínez Illa i Roser Mendoza Hernández proposa una lectura àmplia de les cartografies culturals en un moment en què les tecnologies digitals transformen profundament la manera de produir, representar i utilitzar la informació cultural. El punt de partida és clar: la cartografia cultural neix vinculada a la necessitat de sistematitzar el coneixement sobre els recursos culturals d’un territori, especialment a partir dels anys noranta, amb l’elaboració d’atles i mapes que funcionaven com a “fotografies fixes” d’una realitat complexa i canviant.
  

Quan la tradició es deixa reinterpretar: cançons de bressol revisades des de l’escena pop-rock per connectar la cultura popular amb la mainada i les famílies d’avui.
  

La cultura popular i tradicional és un llegat viu que s’inventa i es reinventa a cada generació. Les seves formes, significats i usos es transformen a mesura que dones i homes s’hi vinculen, la practiquen i la fan seva, construint nous relats a partir d’expressions que mai no són estàtiques. En aquest ecosistema dinàmic hi conviuen iniciatives molt diverses, pensades per a tots els públics i per a totes les edats.

Un retrat coral del planeta filmat en un sol dia que converteix milers de persones anònimes en protagonistes d’un experiment cinematogràfic global.
  

  
El Virtual Choir d’Eric Whitacre exemplifica com Internet transforma la localització, l’organització i l’abast de les pràctiques artístiques contemporànies.
  

El Cor Virtual, concebut i dirigit per Eric Whitacre, constitueix una de les primeres experiències massives de creació coral distribuïda digitalment.

L’article de Santi Martínez i Oriol Picas se situa en un moment en què la noció de “territori creatiu” comença a consolidar-se com a marc d’acció per a les polítiques culturals locals. Lluny d’una lectura espontaneïsta de la creativitat, els autors plantegen la necessitat d’una planificació cultural capaç d’ordenar, connectar i projectar els recursos culturals d’un territori en clau estratègica. La creativitat no apareix com un atribut difús, sinó com una capacitat que es construeix a partir de condicions concretes: densitat cultural, capital social, articulació institucional i capacitat de governança.