blog de Interacció

  
Entrevista que desplaça el focus de l’accés com a problema de barreres cap a la qualitat de l’experiència cultural i la seva dimensió ètica, qüestionant una política basada en el consum i reclamant participació real, acompanyament i treball en xarxa com a condicions per a una cultura amb capacitat transformadora. (n. de l'e., 2026)

  
Hem entrevistat Begoña Román amb motiu de l’Espai Claustre 'Polítiques culturals i educatives. Propostes per a una visió conjunta i integral’. Aquesta és la interessant conversa que vàrem mantenir-hi.

La reflexió sobre la transformació de l’espai públic en el context de la pandèmia i la recuperació de la crisi es troba en plena expansió. Mentre els processos que s’anunciaven en els darrers anys, com la normativització de l’espai i la privatització dels seus usos, les desigualtats socials i el desmantellament de les iniciatives comunitàries, han anat constrenyent l’espai públic, des de la cultura creixen els esforços per analitzar les noves relacions entre espai, poder i cos que s’han materialitzat als carrers,  i per crear noves epistemologies a partir de les quals construir les ciutats del futur,

 
El gir cap a la gestió comunitària de la cultura no és una innovació puntual. És una resposta a una crisi de model que la pandèmia ha accelerat i fet visible. Els governs locals han començat a incorporar formes de governança que desplacen el centre de decisió, obrint-lo a comunitats, col·lectius i nous actors. Aquest moviment no és només institucional. És una reconfiguració del que entenem per cultura com a política pública.
  

La relació entre cultura i benestar son cada vegada més evidents i analitzats. Així es va demostrar a Interacció 2021, dedicada precisament a com es relacionen cultura i salut. L’expressió mens sana in corpore sano va prendre tot el sentit a la jornada Interacció21 i es va concloure que la cultura en aquesta màxima hi té molt a veure.

  
  
Les polítiques urbanes basades en la cultura han convertit moltes ciutats en laboratoris de marca, regeneració i competència internacional. Festivals globals, capitals culturals, districtes creatius o grans equipaments han ocupat el centre del debat durant dècades. L’article de Zafeirenia Brokalaki i Roberta Comunian proposa desplaçar la mirada cap a un altre lloc menys visible: la cultura quotidiana que apareix fora dels grans dispositius institucionals i que sovint només es fa perceptible en moments de crisi.

En els moments de crisi l’autonomia de l’art es desdibuixa i renova els seus vincles amb l’acció política. En els actuals dies d’incertesa, encara en plena sisena onada de la pandèmia i tot just prefigurant com serà l’era posterior, l’art no només ofereix moments de bellesa, consol i evasió, sinó que referma el seu potencial de transformació social i aborda de cara les derives que marquen el present i comprometen el futur.

Queden poques hores per tancar un altre any. Han estat tres cents seixanta-cinc dies pandèmics que tenim ganes de deixar enrere, amb el permís d’una nova lletra de l’alfabet grec. L’òmicron és una o, és a dir, un cercle, forma geomètrica que ens recorda l’uròbor, la serp que es mossega la cua i que simbolitza l’etern retorn, la infinitud. Com la pandèmia, el conte de mai no acabar. Després que plogués sobre mullat, que surfegéssim onades i resistíssim sismes i erupcions, semblava que teníem el peu al coll al virus, però ha tornat a mossegar.

Fa més de cent anys, l’escola de la Bauhaus va revolucionar el món de l’arquitectura, l’art i el disseny del segle XX i es va convertir en una de les institucions docents d’innovació europea més emblemàtiques (1919-1933). Aquest moviment d’entreguerres, liderat per Walter Gropius, va conformar una nova relació forma-funció en què la imaginació, l’estètica i el sentit pràctic aplicats a la vida quotidiana van combinar-se per millorar la vida de les persones en el trànsit cap a la modernitat.