Blogs

SOY CÁMARA. El programa del CCCB (36)

Aquest capítol s’articula a partir de les jornades de debat sobre «El sentit de la cultura» celebrades al CCCB i reflexiona sobre la rellevància social de la cultura i la seva relació amb la política. «Cultura» és un concepte amb múltiples definicions, difícil d’abastar en la seva complexitat. Per contestar la pregunta del títol, es traça un recorregut des de la concepció de la cultura com a repertori d’eines per relacionar-nos amb el món fins a la dimensió política de la cultura com a espai de conflicte i instrument de canvi social, passant pel problema de la mercantilització de la cultura en la societat de consum i la doble funció de la cultura com a experiència individual i bé comú.

El programa entrevista Marina Garcés, filòsofa; Mara Dierssen, neurobiòloga i cantant; Frederic Amat, artista visual, i Eloy Fernández Porta, escriptor. Recupera, a més, aportacions de Pierre Bourdieu, Pier Paolo Pasolini, Georges Bataille, Fritz Lang, Jean-Luc Godard, Nuccio Ordine i Alfredo Jaar.

  
Llegit avui, el text no només descriu transformacions. Interpel·la directament la pràctica de les polítiques culturals locals. Si la cultura és un sistema en relació constant amb altres sistemes, la pregunta ja no és com gestionar-la millor, sinó des d’on i amb quins marcs es prenen les decisions que la configuren.(n. de l'e., 2026)
  
  
El text de Robert Palmer sobre l’Agenda 21 de la cultura no és tant una revisió del document com una advertència: el marc amb què s’ha pensat la política cultural local ha quedat desbordat pels canvis culturals dels darrers anys. El que està en joc no és només una actualització tècnica, sinó un desplaçament en la manera d’entendre la cultura i el seu lloc dins les polítiques públiques.
  

  
L’informe anual del programa Anem al teatre del curs 2012-2013 permet llegir amb una certa precisió una política cultural que sovint queda situada en un segon pla: la construcció de públics des del sistema educatiu. No es tracta només d’una oferta d’espectacles per a escolars, sinó d’un dispositiu sostingut en el temps que articula cultura, educació i territori a escala provincial.
  

  
Llegit avui, el text funciona com una advertència. En un context on la sostenibilitat dels equipaments torna a estar en qüestió, la pregunta no és només quants museus podem mantenir, sinó quin tipus de museus volem. I sobretot: si estem disposats a prioritzar el contingut i la funció pública per sobre de la forma. (n. de l'e., 2026)
  
Un llibre publicat en plena expansió d’equipaments culturals posa el dit a la nafra: no tots els museus són el mateix. Entre els que resisteixen amb pocs recursos i els que neixen sense contingut, s’hi dibuixa una crítica que continua interpel·lant avui les polítiques culturals.