Fa poc més d’un lustre, els museus no tenien presència a les xarxes socials, ni existien estratègies digitals integrades. La discussió al voltant de la propietat intel·lectual en la societat de la informació i el coneixement era encara incipient, i conceptes com “procomú” i “cocreació” es tractaven amb indiferència. Tot i això, la irrupció de les tecnologies digitals col·laboratives anunciava un sisme en la manera de concebre, produir i distribuir els béns culturals, en les metodologies de treball, en la mutació de gèneres i formats i en els estils de programació.
En aquest context (2006), neix I+C+i. Investigació i innovació en l’àmbit cultural, un cicle inspirat en una pregunta incòmoda: Per què les institucions culturals no han incorporat departament d’I+D, tal i com és habitual en el món científic i empresarial?
Si fem una vertebració en perspectiva de totes les sessions, obtenim un mapa conceptual que pot ser útil per a comprendre la situació en què estem immersos. Les institucions culturals es troben davant nous reptes i prioritats en mig d’una crisi multifactorial que requereix nous sistemes operatius que permetin aprofitar millor els processos d’investigació que alimenten els diversos projectes. Sorgeix una nova cultura en xarxa que modifica la noció tradicional de públic com un ens passiu, i situa la col·laboració i la participació com a eixos de treball. Es comença a qüestionar el rol dels agents culturals tradicionals (escoles, universitats, biblioteques, museus, etc.) per donar pas a una estructura de xarxes distribuïdes en la que cada individu es converteix en un node capaç d’emetre, rebre i distribuir informació i coneixement. Es revaloritza la figura de l’amateur, el contribuïdor i el bricoleur. L’esperit 2.0 impregna progressivament el cos institucional, transformant els processos interns i la relació amb el públic, que pot anar de la interacció a la cocreació.
