institucions culturals

Dos símptomes de la planificació estratègica

Aquesta modesta contribució neix de l’experiència universitària. Algú podrà dir, doncs, que és una percepció de laboratori, allunyada dels coneixement real. Durant uns quants anys he estat responsable d’introduir el funcionament del món local als alumnes de gestió cultural de la UB. En aquest marc, un dels debats que realitzàvem partia de l’anàlisi d’experiències de planificació cultural.

Fa anys que no participo en processos de planificació cultural, així que aquesta contribució es basa en la imatge que m’he anat dibuixant a partir de les aportacions que realitzaven els alumnes en els debats a l’aula. Una imatge molt parcial, però que crec no estarà molt allunyada del que realment succeeix en els processos de planificació cultural en el territori.

Pistes per la interdependència

La tradicional responsabilitat de construir un edifici sòlid sobre les polítiques culturals reposa tant en els actors culturals com en l'administració pública. Avui potser cal anar una mica més lluny: en un context massa institucionalitzat, la responsabilitat reposa sobretot en els actors culturals i en la seva determinació de ser actors rellevants per a la societat. Entenc aquestes línies, sobretot, com a provocacions per accelerar uns debats urgents.

L'educació a la LRSAL: aprenentatges per a la cultura?

Ramon Plandiura 

La memòria de l’Avantprojecte de la Llei de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local, la LRSAL, no amagava les intencions i quantificava quin seria l'estalvi si els municipis no prestessin serveis distints als propis o delegats, o què s'estalviarien si, senzillament, excloguessin l'educació de la despesa. El desideràtum de  la LRSAL és que els municipis s'ocupin el menys possible de l'educació i, si de cas, que  ho facin per la via menys autònoma i més depenent de la voluntat d'altres Administracions com és la via de delegació de competències. La LRSAL advoca per la supressió de les competències municipals  pròpies en educació i per obstaculitzar les clàusules generals de competència sobre les quals s'han sustentat bona part de les polítiques educatives municipals. La Llei soscava,  per la via de soscavar competències, el mateix sentit democràtic de l’elecció dels nostres representants locals. I això pot afectar no només a l’àmbit educatiu sinó també a d’altres com el cultural. 

La gestió públic-comuna

Tipus: Tema de debat

El conjunt de peticions per a aplicar la gestió ciutadana a equipaments de titularitat municipal parlen de la possibilitat de potenciar models diferents a la gestió pública convencional. De fet, podem aprendre i sistematitzar els coneixements que fa temps s’acumulen en contextos amplis de gestió públic-comuna, sigui en equipaments municipals, projectes de cultura lliure o a l’economia social.

Trobareu els textos per iniciar al debat als link següents:

biciudadana: cómo sería el Bicing si su diseño y gestión fueran colectivos.

Efraín Foglia,  Lucía Lijtmaer 

Definición según Wikipedia: El Bicing es un servicio de alquiler de bicicletas públicas en la ciudad de Barcelona que se implantó en marzo de 2007, promovido por el Ayuntamiento y gestionado por la empresa Clear Channel.

El relato en torno a la prestación del servicio de alquiler de bicicletas promovido por el Ayuntamiento de Barcelona se ha instalado en los siguientes ejes: se trata de un servicio público, que mejora la calidad de vida de los ciudadanos, y que facilita la movilidad de los usuarios utilizando una tecnología verde y asequible para los bareloneses.

És viable una gestió híbrida de recursos entre models públics i models oberts?

Goteo.org

Aniré al gra: des de 'Goteo.org' portem tres anys tractant d’afiançar (amb diferents graus d’èxit, experimentant i observant) un model de crowdfunding o micromecenatge que impliqui una sèrie de valors transversals tals com transparència, obertura, co-responsabilitat. Per una banda, per facilitar que iniciatives culturals i socials trobin vies alternatives de finançament gràcies a accions col·lectives en xarxa. Per l’altre, que en assolir-ho a canvi generin recursos col·lectius (coneixement, continguts, codi, materials, etc) pel benefici general de la societat. Aquest enfocament, per nosaltres clau, creiem que no només hauria de ser un estàndar per qualsevol altre eina o plataforma de crowdfunding, sinó per extensió per a d’altres vies de finançament o assignació de recursos públics.

La construcción democrática de la cultura

El modelo de institución cultural y artística que se configuró y creció en el Estado español desde finales de los 80 está en una profunda crisis. Por un lado, las instituciones se adhirieron a las lógicas del neoliberalismo vinculando su supervivencia y crecimiento  a la eficacia con que contribuían a la industria turística y a la promoción de la “marca ciudad” o la “marca país”. Sus programas y servicios se han hecho crecientemente dependientes del apoyo de las grandes corporaciones y del capital financiero que han estrechado cada vez más el cerco sobre sus programas y contenidos.

Viver d’Iniciatives Ciutadanes: transferències de la innovació ciutadana a l’espai públic

Esaú Acosta Pérez, Mauro Gil-Fournier Esquerra, Miguel Jaenicke Fontao | Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, Núm. 55 (2013),  p. 92-100

Resum: La complexitat urbana a causa de la sobreproducció a la qual ens exposa Internet i els actuals mitjans de producció econòmics implica pensar cada vegada més la ciutat de manera diversa i complexa. On la multitud de factors que influeixen per a la resolució de qualsevol aspecte no s’ha de reduir a un mínim comú múltiple sinó a pensar-lo des d’òptiques de diverses disciplines. Les iniciatives ciutadanes ofereixen un canal d’innovació des del qual proposen “altres maneres de fer les coses” i pensar així allò urbà des d’una dimensió més operativa.

La crisis de la cultura local tras el brillo de El Dorado

Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

Equipaments: per què, per a qui, com?

LaCol 

Com es decideixen quins equipaments construir? On situar-los, quina configuració tindran, quina forma? La resposta és complexa i depèn de múltiples factors: socials, polítics, tècnics, econòmics,... Nosaltres, com arquitectes, ens centrarem en aquest article en el paper que juga la nostra professió. Durant els anys de boom de construcció alguns dels nostres companys de titulació han excusat la seva participació en greus aberracions urbanístiques justificant que el seu paper era donar una simple resposta formal a un programa ja definit. L’arquitectura però no és un art independent, sinó que deu la seva raó de ser a unes necessitats humanes bàsiques. L’arquitecte, com a ciutadà però especialment com a tècnic, té la potestat de participar en la formulació del projecte des de l’inici, i si creu que no s’ajusta a la realitat, replantejar-ho.