Apunts

Breu elogi de la perplexitat {Notes sobre creació i gestió cultural}

Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

Història de les polítiques culturals municipals a Catalunya (1979-2015)

“(…) una de les condicions per aconseguir la felicitat és que l’expressió no es quedi mai enrere de l’experiència. Hem de ser capaços d’expressar tot el que sentim i vivim, perquè tot el que se’ns quedi a l’interior inexpressat (…)  es converteix en obstacle per a la llibertat interior, en una molèstia per a la felicitat, i a la llarga aquesta acumulació d’experiències no dites o mal expressades produeix una explosió de violència cap a fora o una implosió nefasta cap a dins.”

Emili Teixidor, La lectura i la vida

No tenim evidència de les percepcions alienes, no hi ha intuïcions que ens portin a l’essència de res. Existeix cada un de nosaltres dins l’imaginari en el qual ens hem anat formant; un imaginari com la facultat d’entendre en el bell mig de la multitud de vivències quotidianes. És important, doncs, acotar el punt d’observació. En aquest article proposo una mirada, la meva, aquí i ara.

La cultura común no es la cultura de todos

Vivimos tiempos trepidantes. Tiempos en los que lo que eran consignas, exigencias e intuiciones, pueden transformarse en medidas políticas e instituciones. Momentos en los que el deseo puede rápidamente convertirse en norma. Los nuevos partidos hablan de pasar de una cultura entendida como un derecho o un recurso a la cultura entendida como un bien común. Importante reto. Las políticas culturales que se han implementado en el Estado español desde la llegada de la democracia, pese a estar salpicadas por visiones economicistas de la cultura, siempre han situado al Estado y sus administraciones como tutores y administradores de la cultura. Implementar políticas que promuevan la cultura como bien común, si bien suena estimulante, parece de difícil realización teniendo en cuenta la falta de precedentes claros. Igualmente, aunque pueda no parecerlo, las nociones de lo público y lo común, en ocasiones entran en conflicto. A continuación voy a lanzar algunas ideas sobre cómo podrían pensarse estas políticas y las contradicciones que conllevan.

37 anys de municipalisme cultural

Els anys 80: l’esclat d’una possibilitat?

Abans de l’any 1975 la vida cultural catalana era molt precària. Òbviament  no era inexistent, era simplement excepcional.  A les diverses propostes artístiques i empresarials independents vinculades a l’antifranquisme, calia afegir-li el mercat cultural institucionalment promogut per TVE i alguns programes oficials sorgits de l’aperturisme tardofranquista que aixoplugaven  espectacles de tota mena, no sempre còmplices del vell règim: Teatro Popular Portatil, Festivales de España, o les primeres ajudes ministerials (Ricardo de la Cierva) per endegar centres culturals estables –les anomenades Aules de Cultura--. Tot plegat un minso desenvolupament cultural sobre el qual hauran de treballar els Ajuntaments democràtics nascuts de les primeres eleccions democràtiques del 1978.

Tuit de la setmana

#cultura y culturismo, popular y populismo ¿Cómo abandonar la inercia y buscar el equilibrio? ¡Las políticas culturales deben sacar musculo! @Ricardo_AMASTE

Presentació d'Interacció15: repensant les polítiques culturals locals

Presentació del Diputat de Cultura 

Interacció s’ha consolidat com el punt de trobada entre els responsables i professionals de la cultura, essent un referent de debat i aportació d’idees en aquest àmbit. Com a espai de trobada, Interacció ha sabut agrupar gestors, creadors, pensadors i investigadors tant del sector públic com del privat i associatiu.

Enquesta d'Hàbits i Pràctiques Culturals a Espanya 2014-2015

El Ministeri d'Educació, Cultura i Esport ha publicat els resultats de l'Enquesta d'Hàbits i Pràctiques Culturals a Espanya 2014-2015, per tal de donar a conèixer la situació i evolució dels principals indicadors en els diversos àmbits del sector cultural.

Prenen com a referència els períodes trimestrals en el seu conjunt (de març de 2014 a febrer de 2015) i amb una població mostral de més de 16 mil persones majors de 15 anys, l’enquesta destaca escoltar música, llegir i anar al cinema (amb un 85,5%, el 62,2% i el 54%, respectivament) com les activitats culturals amb un major pes entre la població.

Digui mediació

Aida Sánchez de Serdio | Nativa

La mediadora deixa passar uns minuts abans de començar per veure si arriba algú més. Saben que és una mediadora perquè ho posa a la samarreta blava que porta (juntament amb el nom de l’empresa de serveis per a la que treballa). Si no, haurien pogut pensar que era només una educadora de museus. De fet, ells sempre n’han dit guia.

CulturalBase. Plataforma sobre Patrimoni i identitats Europees

Creada en el marc de treball de la UE Horizon 2020, la plataforma social CulturalBase presenta lloc web.

El seu treball, articulat al voltant dels eixos temàtics memòria, inclusió i creativitat culturals, busca aportar una millor comprensió i participar en l’anàlisi del paper de la cultura en un context com l’actual (de digitalització i globalització), de la transformació que ha significat tant a nivell professional del sector com per la mateixa ciutadania.

Els Elefants Blancs culturals: el cas de les ciutats de Barcelona i València

Joaquim Rius-Ulldemolins, Gil-Manuel Hernàndez i Martí,  Francisco Torres | European Planning Studies (2015)

Per què, en ple segle XXI, dues grans ciutats com Barcelona i València han acabat generant 'elefants blancs' (culturals) i quina és l’arrel d'aquest fenomen?

Amb aquesta pregunta inicial com a base, l’article analitza les estratègies de ciutat seguides per Barcelona i València on, tot i que la cultura és l’element central de les seves polítiques de desenvolupament local, han acabat generant dues grans infraestructures-esdeveniment com el Fòrum Universal de les Cultures (Barcelona) i la Ciutat de les Arts i les Ciències (València); dos 'elefants blancs' que requereixen grans inversions o despeses de manteniment i sense cap mena de valor públic.