polítiques públiques

Efraín Foglia,  Lucía Lijtmaer 

Definición según Wikipedia: El Bicing es un servicio de alquiler de bicicletas públicas en la ciudad de Barcelona que se implantó en marzo de 2007, promovido por el Ayuntamiento y gestionado por la empresa Clear Channel.

El relato en torno a la prestación del servicio de alquiler de bicicletas promovido por el Ayuntamiento de Barcelona se ha instalado en los siguientes ejes: se trata de un servicio público, que mejora la calidad de vida de los ciudadanos, y que facilita la movilidad de los usuarios utilizando una tecnología verde y asequible para los bareloneses.

El modelo de institución cultural y artística que se configuró y creció en el Estado español desde finales de los 80 está en una profunda crisis. Por un lado, las instituciones se adhirieron a las lógicas del neoliberalismo vinculando su supervivencia y crecimiento  a la eficacia con que contribuían a la industria turística y a la promoción de la “marca ciudad” o la “marca país”. Sus programas y servicios se han hecho crecientemente dependientes del apoyo de las grandes corporaciones y del capital financiero que han estrechado cada vez más el cerco sobre sus programas y contenidos.

Organització Mundial del Turisme (OMT)

Primer estudi de l’OMT sobre la relació entre turisme i patrimoni cultural immaterial. S’hi examinen els principals reptes, riscos i oportunitats inherents al desenvolupament turístic associat al patrimoni cultural immaterial. L’estudi aporta mesures concretes d’elaboració, gestió i comercialització de productes turístics basats en aquest patrimoni i analitza diverses actuacions promogudes per administracions públiques, associacions públiques i privades i iniciatives comunitàries. Inclou també casos pràctics de projectes de desenvolupament turístic relacionats amb sis àmbits: artesania i arts visuals, gastronomia, pràctiques socials, rituals i festivitats, música i arts escèniques, tradicions i expressions orals i coneixements i usos relacionats amb la natura. La investigació presta especial atenció a formes innovadores de formular polítiques i a qüestions relacionades amb el desenvolupament comunitari, la planificació, la formació i l’apoderament, el canvi en els actius culturals, les formes de vida tradicionals davant el desenvolupament turístic o els mecanismes de finançament i recolzament governamental. Finalment, s’hi fan recomanacions sobre les mesures que els diversos actors poden adoptar de cara a promoure un desenvolupament turístic sostenible i responsable capaç de salvaguardar els actius del patrimoni cultural immaterial i incorporar-los a les seves polítiques i activitats comercials.

Marta Llatcha  | Gabinet Tècnic. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya

Aquest informe presenta un recull dels darrers treballs sobre les figures fiscals més importants que s’apliquen principalment a Catalunya i a l’Estat espanyol l’any 2014, la recaptació que se’n deriva per a l’any 2012, l’efecte que aquesta fiscalitat té sobre la cultura i alguns exemples de política fiscal d’altres països europeus, per als anys 2012 i 2013.

Esaú Acosta Pérez, Mauro Gil-Fournier Esquerra, Miguel Jaenicke Fontao | Educació Social. Revista d’Intervenció Socioeducativa, Núm. 55 (2013),  p. 92-100

Resum: La complexitat urbana a causa de la sobreproducció a la qual ens exposa Internet i els actuals mitjans de producció econòmics implica pensar cada vegada més la ciutat de manera diversa i complexa. On la multitud de factors que influeixen per a la resolució de qualsevol aspecte no s’ha de reduir a un mínim comú múltiple sinó a pensar-lo des d’òptiques de diverses disciplines. Les iniciatives ciutadanes ofereixen un canal d’innovació des del qual proposen “altres maneres de fer les coses” i pensar així allò urbà des d’una dimensió més operativa.

Dicen que no hay dinero para la cultura y que por eso las cosas están "así de mal". Pero al margen de lo discutible del argumento, ¿cómo es posible que se haya llegado a un escenario tal, casi de siniestro total en lo que atañe a la actividad cultural de muchas de nuestras ciudades?

Pese a la crisis económica experimentada en los últimos tiempos, es necesario precisar que el gran problema de la cultura en España no es la financiación, sino la perniciosa falta de políticas culturales. Es debido a esta carencia -y no a una supuesta falta de dinero- por lo que la cultura está sufriendo, entre otras cosas, recortes inesperados y arbitrarios que han derivado en presupuestos escasos, ridículos o inexistentes.

LaCol 

Com es decideixen quins equipaments construir? On situar-los, quina configuració tindran, quina forma? La resposta és complexa i depèn de múltiples factors: socials, polítics, tècnics, econòmics,... Nosaltres, com arquitectes, ens centrarem en aquest article en el paper que juga la nostra professió. Durant els anys de boom de construcció alguns dels nostres companys de titulació han excusat la seva participació en greus aberracions urbanístiques justificant que el seu paper era donar una simple resposta formal a un programa ja definit. L’arquitectura però no és un art independent, sinó que deu la seva raó de ser a unes necessitats humanes bàsiques. L’arquitecte, com a ciutadà però especialment com a tècnic, té la potestat de participar en la formulació del projecte des de l’inici, i si creu que no s’ajusta a la realitat, replantejar-ho.

Sólo la estructura tiene el poder sobre la realidad. O así lo parece ¿no? Al menos ahora dentro de este sistema de grandes elocuencias. Un sistema que hemos ido creando, no escondamos la cabeza, desde nuestro propio discurso. Suavizando en demasiadas ocasiones el vacío desde las criptas de las estrategias, las agencias, las redes, los grandes planes directores... Hemos apoyado generosamente las escenas de una representación para quien ostentaba el turno de poder. ¿A quién le ha importado luego? Me temo que a nadie de los que con tanto ímpetu ruedaprenseril lo fomentaron. ¿Se han hecho seguimientos? ¿Comprobado resultados? ¿Analizado progresos o decadencias? Ni por asomo, me temo también. Todo esto va en contra del perpetuum mobile. La cinta no para y hay que seguir escenificando la marcha, eso sí, delante de un gran ventanal con vistas a un admirable paisaje pero protegidos por la tecnología del gimnasio. Correr hacia ninguna parte y con asepsia extrema.