polítiques públiques

David Márquez Martín de la Leona | eldiario.es

Las perspectivas que se ciñen sobre la financiación de las políticas públicas locales, y en particular sobre las culturales, abren una ventana de oportunidad de cambio.

En numerosos emplazamientos del Centro Cultural Conde Duque de Madrid puede leerse un viejo lema que perteneció a la Guardia Real hasta 1820 : Solvit Formidine Terras, que traducido al latín castellanizado daría "libera la tierra del terror" (en relación al Rey, se sobreentiende). Algún arquitecto tomó la decisión de conservar este lema, tan marcial, en las paredes del Cuartel del Conde Duque que con dinero del famoso plan Zapatero se remozó en el ya aparentemente lejano 2010. Y es que aquel plan hacía realidad el viejo emblema: el que venía a liberar la tierra del pánico. Ya han pasado algunos años y parece que estamos instalados en una larguísima y mutante crisis que nos va mostrando muchas caras y transformaciones. Una crisis que nos ha familiarizado con el temor y la angustia. 

Febrer 2001

Notícia sobre els processos de planificació aplicats a la cultura.

Una recapitulació sintètica. Textos i contextos

La progressiva adopció dels mecanismes de la planificació aplicada al sector de la cultura al nostre país ha seguit un procés paral·lel a la recepció de les teories europees (fonamentalment franceses) sobre l’acció cultural pública; en concret l’origen remot s’inicia en el moment de la progressiva substitució del concepte animació sòcio-cultural –sustentat bàsicament en principis de caràcter sociològic i antropològic- pel de gestió cultural.

Vull començar escrivint el que va escriure Patrice Meyer-Bisch perquè de fet ho resumeix TOT, “ La culture es ce qui permet à chacun de toucher et d’ètre touché, et aussi de choisir et d’ètre choisi. Il n’y a rien de plus intime, et en même temps de plus social”.

Seguim.

Planificar és una eina per fer millor la feina, per poder avançar-se i predir escenaris; és una manera de concretar el somnis; és un compromís fruit d’un treball de molts. Planificar és voler dibuixar i fer-ho convocant els elements necessaris perquè el dibuix sigui ben complert. Planificar és treballar en i per acords, en visions compartides, en construir a moltes mans. És ser inclusius. La planificació requereix d’un desenvolupament d’esforços pel comú;  per evitar que quedi la menys gent possible al marge. Planificar és possible? Podem planificar?

Sobre l’interrogant compartit de si existeix la gestió públic-comuna de la cultura, proposo prendre com a punt de partida l’afirmació que el que sí existeixen són els fets culturals gestats en el si d’una comunitat de referència, per la qual cosa neixen amb l’essència o propietat públic-comuna. Aquí dubto de si es reconeix aquest origen i, si es fa, com, qui i en quin grau.

Penso que no ha de pre-existir un format de gestió públic-comuna. Apostaria, doncs, per no dedicar molta energia a pensar, dir, redir i prescriure un model, ja que corre el més que probable risc de no ser transferible o vàlid per a les realitats diverses un cop dissenyat.

Museu de la Pesca

L’any 2002 s’inaugurava al port de Palamós el Museu de la Pesca. Era la culminació d’un projecte que s’havia encarat feia més de deu anys, quan es va municipalitzar una col·lecció d’un antic museu, el Cau de la Costa Brava. Per primera vegada se li atribuïa a la pesca una dimensió cultural, més enllà de l’activitat econòmica fonamental que representa en els ports del nostre litoral.

Aquesta iniciativa, liderada per l’Ajuntament palamosí, responia a tres estímuls: per un costat, la constatació que els canvis viscuts en les darreres dècades han comportat la pèrdua de molts llocs de treball, han amenaçat el manteniment de la memòria d’una cultura mil·lenària i planteja la necessitat de reflexionar sobre la sobreexplotació dels recursos. Aquesta reflexió sobre els escenaris de futur i protegir els testimonis materials i immaterials del món pesquer es revelava ja com una necessitat de primer ordre.

L’aprovació i entrada en vigor de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) el passat 31 de desembre ha introduït una nova ordenació  de les competències dels ens locals que afectarà, i de fet ja està afectant, a les activitats i serveis que fins ara venien prestant els ens locals. En aquest article analitzarem breument l’impacte que aquesta nova regulació té sobre les competències dels ajuntaments en matèria de cultura tant des de la perspectiva de l’statuo quo vigent com de la incidència que la nova regulació pugui tenir en un escenari futur. També seran objecte d’atenció les possibilitats que la pròpia normativa conté per poder fer una interpretació el més favorable possible al reconeixement als municipis d’un camp d’actuació propi i específic en matèria de gestió cultural. 

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

El Departament de Cultura ha publicat la Memòria d’activitats 2013 on s’han destacat els fets més rellevant o més innovadors en cada un dels àmbits en què el Departament té competències, i a continuació s’han relatat el conjunt d’actuacions fetes.

Maritza Buitrago Rave | Museu de L'Hospitalet 

En el marc de les Beques L’Hospitalet 2013, el programa de recerca impulsat pel Museu de L’Hospitalet, us presentem el treball de recerca científica de Maritza Buitrago Rave sobre la dimensió econòmica que la indústria cultural té a L’Hospitalet.

L’objectiu d’aquesta recerca ha estat fer una aproximació als aspectes més significatius en relació al que pot ser la dimensió econòmica de la indústria cultural i creativa a la ciutat de l'Hospitalet.

Lisbeth Lindeborg, Lars Lindkvist (eds.) ׀ Routledge

Llibre que aporta reflexions teòriques i experiències pràctiques al voltant del paper de la cultura en el desenvolupament regional en el context dels països escandinaus. Els autors, la majoria acadèmics d’universitats escandinaves, aborden qüestions relatives a quins han estat els efectes i impactes, tant positius com negatius, d’algunes inversions regionals i locals en matèria de cultura, fins a quin punt han estimulat el desenvolupament i creixement i de quina manera han propiciat processos innovadors i canvis notoris en les comunitats. L’objectiu principal del llibre és identificar com alguns llocs han aconseguit variar el seu rumb i quins mecanismes i estratègies han emprat per modificar vells patrons i aplicar-ne de nous. Els autors assenyalen que tot i que no es poden calcar ni reproduir de manera exacta experiències reeixides d’un lloc concret a un altre, sí que hi ha alguns elements i patrons comuns que sí es poden extrapolar.

Helena Cruz | Sòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.