Virtualitats de les arts en viu

Elena Polivtseva | IETM

Tots ho hem viscut a la nostra pròpia pell. Durant els mesos de pandèmia causada per la COVID-19 la cultura ens ha ajudat a mirar cap al futur incert amb una mica més d’esperança. Més concretament, les arts en viu han il·luminat les ments cansades de la gent, i si ho han pogut fer ha estat gràcies al procés de digitalització al qual s’han sotmès. Això és el que es posa de manifest a l’informe Live Arts in the Virtualising World de la International network for contemporary performing arts (IETM) escrit per Elena Polivtseva.


© Thomas Claeys


 

Abans de l’actual crisi sanitària el sector de les arts en viu ja s’havia començat a endinsar al món virtual. El que és evident, però, és que al llarg dels últims mesos la digitalització ha estat l’única alternativa per mantenir el vincle amb els públics, motiu pel qual el procés s’ha vist accelerat a marxes forçades. En aquest context, Polivtseva es fa diverses preguntes: hauríem d’utilitzar aquesta crisi com una oportunitat per a millorar la nostra presència digital? Hauríem de fer qualsevol cosa, incloent et fet de fer les actuacions en viu de forma virtual, per mantenir el vincle amb el públic? I, per sobre de tot: la digitalització conduirà al sector a ser innovador i creatiu o, pel contrari, debilitarà el valor únic que el defineix; la seva vivacitat?

Després de realitzar una breu enquesta als membres de l’IETM, Polivtseva plasma en aquest informe un seguit de reflexions que es resumeixen en set punts clau:

  • Hi ha alguna cosa en les arts en viu que la presència digital mai podrà reemplaçar. D’acord amb l’autora, les arts en viu tenen el poder de situar-nos en l’aquí i l’ara:  “Veure/participar en una actuació, junts, en el mateix espai físic, té el poder de crear connexions, comprensió i fins i tot compassió entre grups diferents que sovint són difícils de reunir.”
  • Que la vida real és perillosa i el món virtual és segur no és del tot cert, ni tan sols enmig de la pandèmia. Les arts en viu en format digital requereixen d’intermediaris (a l’informe es posen d’exemple plataformes com zoom o youtube). A banda que això trenca amb la intimitat que es crea als espais físics entre els artistes i l’audiència, això comporta el risc que alguns intermediaris decideixin esborrar els continguts. A més, no tots compleixen amb mesures de privacitat i seguretat adequades
  • La digitalització no és una enemiga. Ha de ser feta per artistes i per a artistes. Certament, aquest procés pot ser una oportunitat pel sector, però només si el protagonitzen els propis artistes i no pas les estructures finançadores: “s’ha de concedir als artistes prou confiança per decidir com voldrien explotar les possibilitats digitals, amb l’obectiu d’augmentar la força de la de la seva feina i no de disminuir-ne el valor”
  • No s’ha d’anar massa lluny justificant la completa digitalització per la urgència ambiental. Darrerament s’ha fet evident que organitzar les nostres vides de forma virtual redueix la nostra petjada mediambiental. Tanmateix, cal no oblidar que l’activitat i mobilitat digital també deixen petjada.
  • En línia. La diversitat de les arts en joc, així com la diversitat de les audiències. Comptar tan sols amb el format digital condicionaria el tipus d’actuacions i comportaria una clara disminució en la diversitat de la oferta. Pel que fa al públic, si bé suposaria un augment d’audiència, també es convertiria en un factor d’exclusió més (accentuant la divisió de públics en termes d’edat, capacitat econòmica i accés a internet).
  • Les arts en viu mai seran “natives” del món digital, i això no beneficiarà la seva economia. Durant els mesos de pandèmia, fer accessibles els continguts de manera digital ha anat acompanyat de la pressió implícita de posar-los a disposició gratuïtament. S’han penjat grans quantitats de contingut digital i això ha contribuït a la depreciació de feina que els artistes han estat produint durant els últims anys.
  • Ens enfrontem al repte d’equilibrar un mode de supervivència i un pensament a llarg termini. És molt probable que la situació de la pandèmia s’allargui més del que tothom voldria. Cal que els responsables polítics aprenguin de la situació actual i assegurin que les diverses solucions descobertes degut a la crisis es duguin a terme de forma equilibrada i pertinent en el futur.

En aquesta línia, l’informe considera que els responsables polítics haurien d’actuar en tres fronts d’allò més relacionats:

  • Proveint ajudes d’emergència als professionals del sector
  • Mantenint la viabilitat i sostenibilitat del sector enmig del context actual marcat per les mesures de seguretat i la distància social
  • Ajudant al sector a sortir enfortit de la crisi.

En relació al procés de digitalització, la conclusió és clara. La situació actual ha obligat a actuar ràpid, sense temps per plantejar-se objectius i estratègies concretes a seguir. Ara bé, caldrà trobar la manera de donar al sector l’oportunitat de reflexionar profundament sobre com encarar la situació després de la crisi.

PDF      Live Arts in the Virtualising World

HTML   Live Arts in the Virtualising World


 

Inicieu sessió o registreu-vos per a enviar comentaris