arts i creació

  
Llegides avui, aquestes entrevistes anticipen molts debats que després s’han consolidat dins les polítiques culturals: la crisi de legitimitat institucional, la demanda de participació, la centralitat de les cures, la mediació comunitària o la necessitat de repensar els equipaments culturals més enllà de la programació. També mostren els límits d’aquell moment: la paraula “mediació” encara apareix carregada d’expectatives difuses, sovint sense eines clares per transformar estructures més profundes de poder cultural.

Però precisament aquí rau l’interès del document. Captura un instant en què el sector cultural intenta redefinir-se després de l’esgotament dels grans models expansius dels anys anteriors. El comissariat deixa de presentar-se com una pràctica de prestigi per començar a pensar-se com una forma de relació, negociació i conflicte. (n. de l'e., 2026)

  
L’article de Martí Peran parteix d’un arxiu extens de projectes que operen com a “artefactes portàtils” per assenyalar un desplaçament sostingut en el camp artístic contemporani. El museu tradicional ja no és l’únic marc legítim per a la producció i circulació de l’art. El que emergeix és una constel·lació de dispositius mòbils, híbrids i situats que intervenen directament en l’espai social, sovint desbordant les lògiques institucionals.
  

  
  
  
La dansa contemporània fa temps que va abandonar els teatres com a únic espai legítim. El vídeo produït per i-D Magazine i Dieseln’és un bon exemple. Dirigit per Jacob Sutton i enregistrat als carrers i terrats de Los Angeles, The A-Z of Dance (2014) transforma la ciutat en escenari coreogràfic i converteix el moviment en una extensió natural de l’espai urbà.
  

  
Un estudi internacional analitza com artistes i professionals gestionen el copyright i per què la incertesa legal condiciona la creació contemporània.
  

L’informe elaborat per Peter Jaszi i Patricia Aufderheide, en el marc del Program on Information Justice and Intellectual Property i la College Art Association, examina com artistes, investigadors, museòlegs i altres professionals de les arts visuals entenen i apliquen la normativa de drets d’autor.

  
Aquest article presenta una experiència que connecta institucions culturals i pràctiques educatives. S’inscriu en una etapa d’experimentació en mediació cultural i obertura dels equipaments. Avui, aquestes pràctiques s’han estès, però també s’han institucionalitzat. El text permet revisar els inicis d’aquestes hibridacions i preguntar-se fins a quin punt han transformat realment les institucions. (n. de l'e., 2026)
  

  
Un informe comparatiu revela la fragilitat estructural del sector i proposa bases per a polítiques més sòlides i coherents.
  

L’Arts Education Monitoring System (AEMS) és un projecte de recerca europeu (2011–2013) impulsat per la Comissió Europea amb l’objectiu d’establir un marc comú d’anàlisi per comparar l’estat de l’educació artística i cultural als estats membres.

 
Martí Manen qüestiona el model expositiu tradicional i proposa imaginar espais més oberts, experimentals i socialment actius.
  

El comissari independent i crític d’art Martí Manen reflexiona en aquest llibre suggeridor sobre la noció clàssica d’exposició i convida a explorar formes més eficaces perquè l’art contemporani dialogui amb la societat.

 
Del comerç d’objectes a l’acompanyament de projectes artístics, el recorregut del galerisme a Barcelona explica una part essencial del seu ecosistema cultural.
  

El llibre Galerisme a Barcelona 1877–2012, editat per l’Ajuntament de Barcelona i l’associació de galeries Art Barcelona, ofereix una revisió exhaustiva de la història de les galeries d’art de la ciutat des dels seus inicis fins a l’actualitat. L’obra permet entendre com s’ha configurat un sector clau per a la modernització artística de Barcelona, sovint en absència d’institucions públiques consolidades i amb un fort component d’iniciativa personal.

  
L’article de Roberto Fratini proposa una lectura complexa de l’evolució de la dansa catalana entre finals del segle XX i la primera dècada del segle XXI, situant el focus en una tensió estructural entre institucionalització i pràctica artística. El text parteix d’un moment d’expansió i reconeixement, el dels anys noranta, en què la dansa contemporània catalana es consolida com a camp visible i legitimada per les institucions, per mostrar com aquest mateix procés conté els elements que acabaran configurant la seva crisi posterior.
  

  
Una anàlisi de Elisenda Ardévol Piera, Antoni Roig i Edgar Gómez Cruz sobre com les tecnologies digitals redefineixen la producció cultural i el paper de les audiències.

Publicat a Quaderns del CAC (núm. 34, 2010), aquest article examina l’impacte de l’accés ciutadà a les eines de producció i difusió audiovisual.