Cultura i societat

  
Els sistemes de gestió cultural europeus experimenten una transformació silenciosa. L’estudi comparat d’experiències a diversos països mostra com les col·laboracions publicoprivades s’han convertit en un instrument cada vegada més present per sostenir institucions i projectes culturals, tot obrint un debat sobre governança, responsabilitat pública i nous equilibris entre sector públic i actors privats.
  

Un fantasma recorre Europa. Així començava el Manifest comunista de Marx i Engels.

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

‘I am your worst fear, I am your best fantasy’
 

Fa molt temps que aquest lema es va convertir en una icona dels moviments d’alliberament sexual arrel de les protestes de Stonewall a Nova York un 28 de juny de 1969.

  
Una reflexió que reivindica els videojocs com a part integral de la nostra cultura, amb capacitat per generar experiències signifi­catives, relacions socials i aprenentatge crític.
  

“Indústries culturals”, a cinquanta cèntims la resposta. Un, dos, tres, responda otra vez: discogràfiques, editorials, estudis cinematogràfics, productores de teatre… els videojocs? És probable que una parella de concursants del mític programa de Televisió Espanyola no cités el darrer concepte.

  
La censura sovint s’imagina com una imposició externa, clara i identificable. Aquest text proposa un desplaçament més incòmode: la censura també opera des de dins. A través de la precarietat, del mercat o de la por a quedar fora, es configuren límits que condicionen què es pot dir i què no. Rellegir-lo avui permet ampliar el debat sobre llibertat d’expressió i situar-lo en un terreny més complex, on la censura no sempre s’imposa, sinó que sovint s’interioritza. (n. de l'e., 2026)
  

"Censura" és un concepte que ens sona vintage i exòtic. La censura eren les valles que els atletes de la carrera de l’art havien de saltar durant el règim franquista. La censura és aquella pràctica que algunes ONGs denuncien en països llunyans que poca cosa tenen a veure amb la realitat occidental i europea. Segur?

Fem un exercici. Tenim dues capses. Cadascuna està identificada amb un cartell. A la de la dreta hi podem llegir “alta cultura” i a la de l’esquerra, “baixa cultura”. Doncs bé, hem d’omplir cada capsa amb les pràctiques culturals, productes o paraules que creiem que més s’adeqüen a cada categoria. Potser en la primera hi posarem l’òpera, la música clàssica o una exposició d’art contemporani. En la segona probablement hi aniran a parar les comèdies, els balls populars o el còmic. I mentre estiguem jugant a classificar ens adonarem que hem caigut a la trampa, la trampa de les etiquetes. Per repensar i problematitzar aquestes etiquetes, Lawrence W. Levine va escriure l’any 1988 “Culture d’en haut, culture d’en bas: L’émergence des hiérarchies culturelles aux États-unis”.

  
La filosofia acostuma a aparèixer en els debats educatius com una matèria més del currículum. Matthew Lipman proposa una mirada diferent: convertir-la en una manera d’aprendre. El seu treball situa el pensament crític, creatiu i curós al centre del procés educatiu i defensa que educar no consisteix només a transmetre coneixements, sinó també a formar ciutadans capaços de deliberar, argumentar i participar en la vida democràtica.

  
Els estudis culturals van transformar la manera d’entendre la cultura contemporània. Stuart Hall i altres autors van desplaçar el focus des de les grans obres cap a les pràctiques quotidianes, la cultura popular i els mecanismes de poder que travessen la producció cultural.
  

Deia Plató que la ciutat l’havien de governar els savis, és a dir els filòsofs, perquè només ells coneixen la idea de justícia.

La Nova Agenda Europea per a la Cultura vol redefinir el paper de la cultura davant els reptes socials, econòmics i democràtics del continent. Més que una actualització de polítiques sectorials, el document proposareforçar els vincles entre cultura, educació, cohesió social, innovació i cooperació internacional. Una mirada que connecta directament amb una de les preguntes centrals d’Interacció’18: què passa si deixem de pensar la cultura com un àmbit especialitzat i la considerem una dimensió constitutiva de la vida col·lectiva?

Contracrònica de la presentació de l’informe del CoNCA “La participació cultural a Catalunya 2013-2016” a l’Auditori del MACBA, el 16 de maig de 2018. Podeu llegir la crònica en aquest enllaç.

La sala fa sentor de claveguera: no és un bon presagi. Hi hem entrat a través d’una obertura al terra de la plaça Joan Coromines. Mentre el carrer bull d’activitat (patinadors, ballarins desinhibits i barcelonins d’arreu amb set de primavera i cervesa) ens aixopluguem al subsol per parlar de cultura: es presenta l’informe “La participació cultural a Catalunya 2013-2016”. Una escala caragolada ens ha conduït fins a l’espai diàfan i de sostre baix on es farà la xerrada. L’Auditori del MACBA sembla un búnquer.

  
Allò que sovint es considera “friki” —aficions, comunitats i passions no hegemòniques— forma part d’una cultura viva, diversa i significativa que construeix comunitats i contribucions simbòliques pròpies.
  

Ha arribat el divendres. Un altre divendres? No! És hora de treure la pols a les espases làser, anar de festa amb el millor cosplay