Destacats

L’article apunta a una transformació més profunda que organitzativa. La gestió comunitària qüestiona les jerarquies tradicionals i obre la porta a formes més horitzontals de governança cultural, en què els ajuntaments passen progressivament de proveïdors a facilitadors de processos col·lectius.  Llegit avui, el text manté una vigència clara. La gestió comunitària continua sent invocada com a horitzó desitjable, tot i que la seva implementació efectiva planteja dificultats persistents. La qüestió no és tant si cal incorporar-la, sinó fins a quin punt les administracions estan disposades a assumir el desplaçament de poder que comporta. Aquesta és, en el fons, la línia que separa el discurs de la pràctica.(n. de l'e., 2026)
  

Entrevista a l'Espereanceta de l'Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Noemí Busquets és la creadora del personatge de cabaret pagès, 100% pallarès i sense edulcorants, “Esperanceta de Casa Gassia”, que viu a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i l’ensenya a les persones que el visiten. Al llarg de 14 anys de trajectòria, aquestes visites s’han convertit en un dels grans atractius del museu i del Pallars en general. I no només això, sinó que fruit d’aquest personatge n’han sorgit tres més: l’Esperanza de la Pampa és la cosina argentina; l’Àrnica és la cosina de Barcelona, una neo-rural afincada al Pallars; i per últim, la Joana la Gascona és la cosina francesa i explica a públic tot el que vulguin saber sobre bruixeria.
 

Les quatre formen part de la mateixa família, però cadascuna d’elles té una personalitat ben marcada i diferent. Per Busquets, però, la “mater familias” és indubtablement l’Esperanceta. Ella no té pèls a la llengua i ho diu tot tal com raja. Potser aquesta és la clau del seu èxit. Això sí, el que és cert és que “l’Esperanceta agrada molt o no agrada gens”. 
 

Com defineix Busquets la feina que fa quan encarna l’Esperanceta o a les seves cosines? Hi ha referents propers o el seu és un cas únic? Creu necessària la presència de personatges semblants en la resta del panorama cultural actual? En aquesta entrevista li preguntem per això i molt més.

Els museus des de la perspectiva neurocientífica
 

El primer que fem sense adonar-nos-en quan entrem a un museu és mirar la cara de les persones que hi ha dins. Contents, alegres, interessats, avorrits, cansats, indiferents... les emocions que mostrin condicionaran, en bona mesura, la nostra pròpia experiència al museu. En relació a les obres i objectes exposats, pararem atenció als que més ens sorprenguin. Si el que veiem no ens produeix aquest efecte, passarem de llarg gairebé inevitablement. Així, des del punt de vista de la neurociència, és com s’ha parlat dels museus al I Cicle Confluències, una iniciativa de la Xarxa de Museus locals que vol ser un espai de trobada, de reflexió i d’interconnexió entre els museus i altres disciplines no estrictament museològiques. 
 

  
Les polítiques culturals locals han deixat de gestionar únicament equipaments, programacions o patrimoni. El text de Ramón Zallo situa la cultura en un escenari molt més ampli: el d’una transformació profunda del capitalisme, de la comunicació i de les formes de convivència. Escrit després dels anys més durs de la crisi econòmica, Objetivos y desafíos de las políticas culturales locales proposa una lectura especialment significativa perquè combina diagnòstic estructural, dades de despesa pública i reflexió sobre els límits i potencialitats del municipalisme cultural.