Destacats

  
Mirar amb més calma, però també amb més urgència. Una pausa per tornar amb més força (i més claredat)
  

Quan va néixer Interacció, no hi havia cap espai digital que connectés el pensament cultural amb la pràctica quotidiana de la gestió i les polítiques locals. Vam optar per una mirada àmplia, transversal, que ajudés a eixamplar horitzons. Però el món ha canviat. I ràpid.

Avui no ens falta informació, ens falta temps per pensar-la. L’acceleració constant i la fragmentació dels discursos han convertit la cultura en consum: agenda, titulars, rànquings, èxits. Tot es comunica, però poc s’articula. I en aquest paisatge saturat, el relat del territori sovint s’esborra. El món local queda fora de pla —o, directament, ignorat—, com si la cultura només tingués lloc als grans equipaments, als grans debats, als grans centres.

  

  
A l’estiu, també les polèmiques van amb xancles. Curteta i de poble, la discussió sobre El meu avi ha acabat remenant una pregunta fonda: què passa quan els gestos culturals ja no convencen ningú?

Cremat, para-sol i expectativa cultural.* 
  
  

Entre platja i concert a la fresca, no sempre ve de gust llegir grans assajos sobre el paper de la cultura pública. Però, de tant en tant, apareixen articles que ens remouen prou com per voler-los pair, encara que sigui amb un granissat a la mà. Això és el que em va passar amb el text que Joan Burdeus ha publicat a Núvol sobre la retirada —o no— de El meu avi de la cantada d’havaneres de Calella.

Segona quinzena de juny i, mentre les revetlles il·luminen places i carrers, també ho fan les iniciatives culturals que arreu del territori posen en valor el patrimoni, la creació i la comunitat. En aquest #Som311 recollim 15 notícies dels municipis de la demarcació de Barcelona —sense oblidar els més petits ni els que treballen des de la constància— que ens parlen de cultura viva, de compromís públic i de polítiques que vinculen passat i futur, proximitat i transformació. En ple estiu, la cultura no s’atura: s’arrela i s’expandeix.

Fa gairebé trenta anys, la cultura demanava ser reconeguda com a sector econòmic. Avui, encara ens preguntem si aquell reconeixement ha arribat i, sobretot, si era el que realment necessitàvem.

Fer una lectura comparativa entre el dossier "Economia de la Cultura" publicat el 1997 i el monogràfic del 2025 de la Revista Econòmica de Catalunya és molt més que un exercici de memòria. Ens permet veure com han evolucionat les preguntes, els enfocaments i les prioritats del pensament econòmic aplicat a la cultura, i entendre millor per què algunes dificultats estructurals encara persisteixen.