Destacats

  
La proliferació d’equipaments culturals sobredimensionats o infrautilitzats no és un fenomen anecdòtic, sinó una deriva estructural de la política cultural local quan es desconnecta de criteris de necessitat, viabilitat i valor públic. El concepte d’“elefant blanc” designa precisament aquestes infraestructures que, malgrat l’elevada inversió que han requerit, acaben generant més càrregues que beneficis, especialment per a les administracions públiques que les impulsen.
  

  
Aquest capítol parteix d’una afirmació que travessa tot la reflexió: la política cultural és un objecte inestable dins del camp de les polítiques públiques, obligat a justificar-se de manera constant. A diferència d’altres àmbits com l’educació o la salut, la seva legitimitat no està plenament consolidada, i això es tradueix en una tensió estructural entre dues lògiques que han orientat històricament la seva acció: la cultura com a dret i la cultura com a sector.
  

  
Què passa quan un nou equipament no s’afegeix al sistema cultural, sinó que el reconfigura? El Pla d’usos del nou equipament sociocultural d’Alella no planteja només què s’hi farà. Planteja com aquest espai pot alterar les relacions entre agents, equipaments i programació. I aquí la pregunta és clara: pot un equipament esdevenir el centre d’un sistema que fins ara funcionava de manera dispersa?
  

L’article de Robin Renucci​ i Serge Regourd La culture fait-elle encore exception sous le libéralisme triomphant? s’inscriu en un moment en què el model públic de cultura a França ja no pot donar-se per descomptat. La pregunta que el travessa no és només si la cultura continua essent una excepció, sinó si encara és pensable com a tal en un context dominat per la lògica liberal. El text construeix la seva anàlisi a partir d’una tensió central: la confrontació entre una tradició de servei públic cultural i l’extensió progressiva dels principis de mercat a tots els àmbits de l’activitat social.