petits municipis

  
Aquesta setmana no presentem un dossier temàtic sobre ruralitat. Partim d’una situació concreta que molts municipis reconeixen: projectes culturals viables que depenen més de decisions institucionals que no pas d’idees o recursos. La pregunta és de governança. Amb quin criteri públic es decideix què pot passar culturalment als territoris rurals i quins límits ho condicionen.

Els textos seleccionats aborden relats mediàtics, pràctiques creatives arrelades, marcs normatius, paisatge, infraestructures comunitàries i models europeus. Llegits conjuntament configuren un camp de decisions públiques. No descriuen una tendència. Permeten observar com s’articulen cultura, territori i poder institucional.

Llegir-los com un sol conjunt permet entendre que el debat no és sectorial sinó sistèmic.

Què vol dir fer política cultural en un municipi petit i amb nuclis de població diferenciats? Aquesta pregunta ha estat el fil conductor del procés d’elaboració del Pla estratègic de cultura de Sant Vicenç de Torelló (2025).

Una experiència que ha permès explorar els límits i les potencialitats de la planificació cultural en zones rurals i que dona pistes valuoses: aposta per una mirada supramunicipal, posa en relleu el paper de la memòria i planteja la cultura com a dret i eina de cohesió en un territori amb tres nuclis, una forta tradició associativa i reptes compartits amb altres pobles rurals.

  
El Pla estratègic de cultura del Collsacabra situa la cooperació intermunicipal com a condició de possibilitat de la política cultural. En territoris per sota del llindar demogràfic, la pregunta no és què pot fer cada ajuntament, sinó què pot sostenir el territori si actua conjuntament.
  

L’Estatut de municipis rurals busca frenar el despoblament i garantir serveis bàsics als pobles petits. Però deixa fora la dimensió cultural com a eix de benestar i arrelament. Aquesta absència interpel·la directament els qui planifiquem i gestionem cultura des de l’àmbit local: com garantir que la cultura —en la seva forma pròpia i no urbanocèntrica— tingui pes real en l’agenda rural?
  
  

La nova Llei 8/2025, de l’Estatut de municipis rurals (DOGC núm. 9002, art. 56) és un pas llargament esperat: defineix què és un municipi rural —menys de 2.000 habitants, baixa densitat—, li dona un règim específic i busca reequilibrar el país i frenar el despoblament.

  
El Pla de dinamització cultural de Sant Martí Sesgueioles no planteja una expansió ni una reorientació de la política cultural. Parteix d’una altra realitat: la necessitat de generar condicions mínimes perquè la cultura pugui existir com a sistema en un municipi petit i dispers.
  

  
El Pla d’equipaments culturals de Matadepera (2024) posa sobre la taula una tensió estructural que no és exclusiva d’aquest municipi, però que aquí es manifesta amb especial claredat. D’una banda, un alt nivell socioeconòmic, una població creixent i amb elevat capital educatiu, i una activitat cultural sostinguda. De l’altra, un model urbanístic dispers, fortament basat en habitatge unifamiliar i amb una centralitat limitada, que condiciona l’accés, l’ús i el sentit mateix dels equipaments culturals.
  

  
La relació entre cultura, creativitat i desenvolupament territorial acostuma a explicar-se des de les grans ciutats. Les economies d'aglomeració, la concentració de talent i la densitat institucional han alimentat la idea que la innovació és, sobretot, un fenomen urbà. Aquest informe elaborat en el marc del projecte europeu IN SITU qüestiona aquesta mirada i aporta evidències sobre el paper que les indústries culturals i creatives (ICC) exerceixen en territoris no urbans.

  
Llegits aquests textos, el Lluçanès apareix menys com un territori perifèric que com un espai on es fan visibles algunes de les tensions estructurals de les polítiques culturals locals. El treball mostra fins a quin punt la cultura en entorns rurals depèn d’equilibris fràgils entre teixit associatiu, cooperació municipal, infraestructures escasses i capacitat comunitària de sosteniment. Però també evidencia una qüestió més profunda: moltes de les categories habituals de la política cultural urbana resulten insuficients per llegir què passa realment en municipis petits.
  

  
Un cop llegit, aquest llibre resulta especialment rellevant perquè s’allunya de la mirada que presenta el món rural com un espai mancat de recursos o pendent de ser revitalitzat des de fora. Els diferents textos reunits a l’obra proposen una lectura molt diferent: els territoris rurals són espais de coneixement, experimentació i innovació cultural des dels quals es poden imaginar noves formes de vida col·lectiva.