desenvolupament territorial

  
Històricament, les polítiques de cooperació internacional han tractat la cultura com un element complementari. Un recurs útil per donar visibilitat a projectes, reforçar identitats o acompanyar processos socials. Aquest informe impulsat per la Comissió Europea proposa una lectura diferent: la cultura no apareix només com un ornament del desenvolupament, sinó com una infraestructura capaç de generar ocupació, cohesió social, participació democràtica i transformació econòmica.
  

  
L’estudi d’impacte del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) proposa una lectura que desborda els marcs habituals amb què sovint s’avaluen els esdeveniments culturals. No es limita a quantificar retorns econòmics, sinó que incorpora de manera sistemàtica dimensions socials, culturals i ambientals, situant el festival com un dispositiu complex de producció de valor públic.

  
Els plans d’equipaments culturals municipals acostumen a començar amb una diagnosi física dels espais. Aquest estudi fa un pas més: posa en relació els equipaments amb el teixit social, els usos reals i les dinàmiques territorials. No es tracta només de què hi ha, sinó de com funciona i per a qui. Castellví de Rosanes esdevé aquí un cas clar de municipi petit on la política cultural es juga en l’encaix entre recursos limitats, dispersió territorial i activitat comunitària.
  

   
  
La idea de les indústries culturals i creatives ha ocupat una posició central en el discurs europeu de sortida de la crisi econòmica de principis de la dècada de 2010. Aquest informe de l’Observatorio Vasco de la Cultura intenta precisament ordenar aquest moment de redefinició conceptual i política: què s’entén per “indústries culturals i creatives”, quin paper comença a atribuir-los la Unió Europea i com pot situar-s’hi Euskadi.
  

  
Aquest article proposa una lectura de la ciutat des de les pràctiques informals i els usos alternatius de l’espai. S’inscriu en un moment d’interès creixent per la innovació social i les formes no institucionals de cultura. Aquestes qüestions continuen centrals avui, especialment en el debat sobre l’espai públic i la vida urbana. El text manté capacitat d’activar preguntes actuals. (n. de l'e., 2026)
  

  
L’article de Malcolm Miles qüestiona un dels consensos més estesos de les darreres dècades: la idea que la cultura pot actuar com a motor de regeneració urbana amb efectes positius generalitzats. El text no nega que les estratègies culturals hagin transformat moltes ciutats postindustrials, però en desplaça el centre de gravetat. El que es presenta com a renovació cívica sovint respon, en realitat, a lògiques econòmiques i comercials que utilitzen la cultura com a recurs simbòlic per revaloritzar espais i atraure inversió.
  

  
L’article analitza l’activació de solars urbans com un procés que travessa un desplaçament clar: d’una pràctica informal i sovint marginal a un objecte progressivament incorporat en les polítiques municipals. El punt de partida són iniciatives sorgides des de la ciutadania, horts urbans, espais autogestionats, usos temporals, que intervenen sobre solars en desús com a resposta directa a situacions de buit urbà, crisi econòmica i manca d’espais disponibles. Aquestes pràctiques no neixen com a política, sinó com a acció situada.
  

  
Un número doble de la revista Territoire en mouvement analitza la relació entre artistes, territoris i economies creatives a diferents ciutats europees.
  

  
El text d’Artur Serra no descriu tant un instrument com un desplaçament de fons en la manera d’entendre la innovació. Els laboratoris ciutadans (o Living Labs) apareixen en un moment en què els sistemes d’innovació tradicionals mostren els seus límits: concentrats, poc capil·lars i desvinculats de la majoria de la població. La seva emergència no és només metodològica. Té a veure amb qui pot innovar i des d’on.
  

  
La idea de “ciutat creativa” ha funcionat durant dècades com una promesa: cultura, innovació i talent com a motors de creixement urbà. Creative City Limits introdueix un gir necessari. No nega aquesta promesa, però en posa en evidència les condicions materials que l’han fet possible i, sobretot, els seus efectes. En un context de crisi i austeritat, la pregunta ja no és com activar la creativitat, sinó què ha produït realment aquest model de ciutat.